diumenge, 28 de desembre de 2008

'La casa de la mesquita', Kader Abdolah

Justificar a ambos lados

Editada en català per La Magrana, és la segona novel·la que llegeixo d'aquest autor. Kader Abdolah és el pseudònim de Hossein Sadjadi Ghaem-maghami Farahni. Abdolah té la particularitat d'escriure en holandès tot i ser iranià. Fa uns anys, després d'haver estudiat Física a Teheran, va haver d'exiliar-se a Holanda. Durant la seva etapa d'estudiant va lluitar contra el règim del Xa i, més tard, contra el de Khomeini.

La casa de la mesquita està a la ciutat de Senedjan. Allà ha viscut durant segles la família de l'Aga Djan, fabricant i comerciant de catifes que també controla el basar. La gent que l'envolta gaudeix de respecte i de benestar. A Iran, però, les coses aniran canviant. El règim despòtic del Xa desapareixerà amb l'empenta dels aiatol·làs i l'arribada de Khomeini al poder. De tot això n'és testimoni l'Aga Djan, que veu com tot al seu voltant trontolla.

El que em fascina dels escriptors de tradició musulmana és la facilitat que tenen per explicar històries. Potser és fruit d'una tradició oral que encara dura. Em passa amb el Naguib Mahfouz, amb el Maalouf o amb el Rafik Schami. La Najat El-hachmi, quan va venir a L'Illa a presentar 'L'últim patriarca', deia que, quan encara vivien al Marroc i no tenien televisor, la seva mare cada nit explicava unes històries que eren veritables novel·les i, si un dia no l'acabava, continuava a l'endemà en el mateix punt on l'havia interrompuda.

A banda de la fluidesa narrativa, també crida l'atenció la quantitat de personatges que hi surten. Tots tenen la seva funció dins la història, no n'hi ha cap de sobrer. Algun d'ells amb aquell punt de sensualitat tan persa que també trobem a les poesies d'Omar Jayyam.

Us recomanem la lectura de 'La casa de la mesquita' doncs us ajudarà a entendre un món tan complex per a nosaltres com és l'Iran actual tot gaudint de la bona literatura de Kader Abdolah.

dimecres, 10 de desembre de 2008

'La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina', Stieg Larsson



He caigut en la larssonmania, no em produeix cap mena de pudor admetre-ho.
Tan bon punt em va arribar el llibre a les mans vaig estar temptat de deixar les tres o quatre lectures que simultanejava i agafar-lo, però m'hi vaig resistir ferotgement durant uns dies. Finalment em vaig rendir. El resultat, un cop més, una nit d'insomni per acabar-lo.
Aquest segon lliurament de la trilogia Millenium no decebrà, en absolut, a aquells a qui els hagi agradat la primera. Potser el començament no és tan trepidant com a 'Els homes que no...' però aquí ja coneixem els personatges i l'autor i, per tant, esperem amb delit què és el que passarà. Larsson és especialista en obrir molts fronts a l'hora i en anar-los gestionant al seu gust per tal de mantenir el lector enganxat.
Les sorpreses son contínues i sempre surt aquell personatge que capgira el fil de la història.
La Salander se'ns mostra com una heroïna amb molt poques fisures però que va traspuant una humanitat cada cop més evident.
Nos patiu, no penso dir ni una paraula de l'argument, només una crítica, hi ha situacions que s'aguanten una mica amb pinces, especialment el final. Malgrat tot em declaro un fan fervent d'en Larsson i, Visca la Salander!!!