dimarts, 29 de setembre de 2009

'Les germanes Grimes', Richard Yates, Proa


Degut a la meva feina, miro de llegir diferents tipus de llibres. De vegades en tries alguns perquè et penses que t'agradaran i no l'encertes, d'altres saps d'entrada que no te'ls llegiries però ho fas per curiositat o bé per saber a quins tipus de lector els hi pots recomanar.

La veritat és que ara duia dues o tres novel·les d'aquelles que mentre duren penses que estan bé però que, un cop acabades, no et deixen cap petja. No us en diré el títol perquè, com ja he dit diverses vegades, el bloc no crec que sigui un lloc on s'hagi d'opinar en negatiu. Si alguna cosa no t'agrada no cal fer-ne esment.

El cas és que, de sobte, apareix 'Les germanes Grimes' i et treus el barret. Aquesta novel·la, que molts consideren la millor obra de l'autor de 'Revolutionary road', té els ingredients de la gran literatura: està molt ben escrita i toca aspectes claus de la condició humana. La Sarah i l'Emily tindran unes vides molt diferents. La primera és el paradigma de la convencionalitat, l'altra l'exemple de dona independent en tots els aspectes. Malgrat tot, ambdues arrossegaran una infelicitat que ja els hi ve de petites, dins d'una llar dominada per una mare inestable i un pare absent.

Els problemes de la Sarah i l'Emily són reals, res a veure amb els personatges d'alguns autors americans actuals que no te'ls acabes de creure de tant brillants i 'fashionables' com són. La literatura de Yates comparteix ben poques coses formals amb la de Jim Harrison (protagonista d'un post recent) però ambdues són autèntiques i sinceres, et saben transmetre sentiments i emocions que és, al cap i a la fi, el mes important d'una història.

Totalment recomanable

diumenge, 20 de setembre de 2009

Vigo no és Malmö ...



... ni Domingo Villar és escandinau. Això no li ha impedit ordir una molt bona novel·la policiaca.

'Ojos de agua' és la pimera obra en la que apareix el tàndem Leo Caldas/Rafael Estévez que prometen convertir-se en una parella tan reeixida com la de Petra Delicado/Garzón o la de Easy Rawlins/Mouse.

Luis Reigosa, un saxofonista de jazz, apareix cruelment assassinat al seu apartament. En aquest crim estaran involucrats personatges molt influents de a societat viguesa. Al final però, com en tota bona novel·la negra, res serà el que sembla.

Per tractar-se d'una òpera prima està molt ben aconseguida però li he trobat alguna pega, en primer lloc està massa condensada (tot passa molt de pressa), el paper de policia matusser que protagonitza Rafael Estévez promet molt però encara no té massa protagonisme i, per acabar, les definicions de paraules que hi ha a l'inici de cada capítol crec que no aporten gran cosa a l'argument i les trobo una mica pretencioses. En una balança, però, pesarien molt més els aspectes positius i estic frisant per començar la seva següent obra, 'La playa de los ahogados'.

Tot un honor per a Domingo Villar formar part del catàleg de la col·lecció Siruela/Policiaca on també figura, entre altres, la gran Fred Vargas.

diumenge, 13 de setembre de 2009

'Tornar a la terra', Jim Harrison, editorial La Campana


Els que hem tingut la dissort de perdre algun ésser estimat, sabem que la seva absència va molt més enllà del moment de la pèrdua, que desapareix una persona i també una manera de veure el món, que hi ha bromes que només podíem fer amb ella o silencis que només ella comprenia. Això és el que els passa a la Cynthia, a la Claire, al Herald, al David o a en K.

El Donald mor als 45 anys d'una malaltia degenerativa. La seva mort, triada per ell mateix, és dolça i, fins i tot, poètica. Envoltat en tot moment per la gent que estima. Tots comprenen la seva decisió i l'ajuden a posar-la en pràctica. Però un cop desapareix, cadascú reacciona de manera diferent.

L'obra està dividida en quatre parts amb un narrador diferent a cadascuna. A la primera, el Donald, abans de morir, vol explicar a la seva família quins són els seus orígens i la seva particular manera d'entendre la vida i la mort, val a dir que és mig indi, mig finès. Les tres parts següents són narrades pel K, el David i la Cynthia, respectivament.

No coneixia Jim Harrison i haig de dir que m'ha suposat una sorpresa molt gran. La Isabel Martí, editoria de La Campana, em va enviar una galerada tot recomanant-me-la i ha estat l'única lectura que he fet durant els quinze dies de vacances. Me l'anava dosificant perquè no s'acabés, cosa que em passa molt rarament. És d'aquells llibres que cal llegir amb un llapis a la mà per anar assenyalant frases que són genials.

Des d'aleshores la recomano molt a la llibreria tot i que quan els clients llegeixen la sinopsi i veuen que comença amb la mort d'una persona jove creuen que es tracta d'una obra trista. No ho és en absolut, ben al contrari.

Tota una troballa per començar la nova temporada amb bon peu.