Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Josep Roth. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Josep Roth. Mostrar tots els missatges

diumenge, 8 de febrer del 2009

'La rebel·lió', de Joseph Roth


Després del bon regust que em va deixar 'El jefe de estación Fallmerayer', del qual ja vaig fer un post recentment, m'he llançat a llegir un altre roth, en aquest cas 'La rebel·lió'. Ha estat un dels títols triats al programa de promoció de la lectura Tasta'm.

Andreas Pum és un pobre beneit que, després de perdre una cama durant la guerra, viu una existència conformista i sense complicacions. El govern, per tal de permetre-li una mitjà de vida digne, li proporciona un organ de maneta, una llicència per tocar-lo al carrer i una condecoració. A partir d'aquí tot el que va trobant són cops de sort o de dissort que alteraran el seu tarannà tranquil.

'Es veuen cartells a les columnes d'anuncis. Els invàlids tornen a estar descontents. Pagans com són! "Companys!" criden els anuncis. El govern! El govern! Volen derogar el govern! Per una cosa així no podien pas comptar amb Andreas Pum. Ell no feia pas tabola, era un home tranquil, menyspreava els jugadors de cartes, els borratxos i els rebels.'

Com a rerefons tenim una centreuropa convulsa, en plena postguerra, amb un imperi austro-hongarès en descomposició, una Rússia revolucionària i l'eco de la revolta dels espartaquistes a Berlín.

Com en el cas de Fallmerayer, l'atzar és el que mou el destí del protagonista.

Roth aprofita per fer una crítica al poder, per començar a la maquinària burocràtica d'un estat impersonal que actua sense humanitat.

'Tots som presoners, Andreas Pum! Les lleis s'amaguen com ceps en els camins que trepitgem els pobres. I a despit que tinguem una llicència, els policies ens aguaiten a les cantonades. Sempre som presoners i ens trobem sota el poder de l'Estat...'

La novel·la és com una faula on es posen en dubte els pilars bàsics d'una societat a la deriva amb un protagonista que està sol i indefens davant un destí que en cap moment controla.

El llibre només té una pega, hi ha moltes errades tipogràfiques i això fa que et distreguis del contingut. És un problema cada cop més comú a totes les editorials que, suposo que per reduir despeses, prescindeixen dels correctors.



diumenge, 25 de gener del 2009

'Jefe de estación Fallmerayer', de Joseph Roth, i 'Mendel el de los libros', de Stefan Zweig, dues perles a El Acantilado


El Manel Xicota, amic, client i bon lector, m'ha recomanat aquests dos títols. Són dues de les darreres novetats de El acantilado.
Es tracta de dues nouvelles esplèndides d'aquests autors jueus de Centreuropa i, alhora, coetanis. Hi ha una altra cosa en comú, ambdues tenen 57 pàgines.
El llibre de Zweig explica la història de Jakob Mendel, immigrant jueu rus de Viena. Es tracta d'un peculiar llibreter de vell que fa vida en un cafè vienès a qui una trista successió de malentesos enmig de la Primera Guerra Mundial, porten a un camp de concentració. Zweig aprofita l'ocasió per mostrar-nos l'absurditat dels conflictes armats. Recordem que ell mateix va haver de fugir d'Europa, anant a parar al Brasil on es va suicidar.
"Pero poco a poco este mundo, desengañado por su propia demencia, sabe que de todas las atrocidades y abusos criminales de esta guerra ninguno ha sido más absurdo, más infundado y, por lo tanto, menos disculpable desde el punto de vista moral que la detención y confinamiento tras alambradas de espino de civiles desprevenidos, muy lejos ya de la edad reglamentaria para prestar servicio en ejército, personas que durante muchos años habían vivido en un país extranjero como en una patria y que por creer en el derecho de hospitalidad, sagrado hasta para los tungusos y los araucanos, perdieron la oportundad de escapar a tiempo... Un crimen contra la civilización cometido en Francia, en Alemania y en Inglaterra, en cada terruño de esta Europa nuestra que perdió por completo la razón."
Això ho va escriure Zweig l'any 1929 quan encara no havia començat la barbàrie més gran.
De Zweig sempre em sorprèn la capacitat que té per explicar-nos històries amb una intensitat i una economia de paraules extremes. A la seva literatura no hi té cabuda l'artifici gratuït com també ho demostra en altres obres com 'Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona' o 'Novel·la d'escacs'.
Anem per la novel·la de Joseph Roth. Reconec que, diferència de Zweig, no havia llegit mai cap obra d'aquest autor.
El seu protagonista, el cap d'estació Fallmerayer, també veu alterada la seva rutinària existència per un fet puntual. En el seu cas, però, l'esclat de la Primera Guerra Mundial no suposarà cap tragèdia, sinó una via per materialitzar la fantasia que ha anat covant durant uns quants anys.
"En medio de la fetidez de los gases, del olor de la sangre, bajo la lluvia, en mitad de los pantanos, del barro, del sudor de los vivos, del tufo de los cadáveres en descomposición, Fallmerayer seguía el aroma extraño del cuero de Rusia y el perfume indescriptible de la mujer que en otro tiempo había yacido sobre su almohada, bajo su manta. aprendió la lengua materna de aquella mujer e imaginó que hablaba con ella en su idioma. Aprendió expresiones tiernas, que había que decir en voz baja, espléndidas ternezas rusas..."
L'economia i intensitat que havíem ressaltat en el cas de Zweig podem aplicar-les també a 'Jefe de estación Fallmerayer', tot i que l'obra no traspua el pessimisme implícit en tot moment a 'Mendel el de los libros'.
En definitiva, El acantilado ens ofereix dues perletes que val molt a pena llegir i que, a més, no ens ocuparan gaire temps.