Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris recomanem. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris recomanem. Mostrar tots els missatges

diumenge, 27 de febrer del 2011

'L'últim dia abans de demà', Eduard Márquez, Empúries

 
"623 grams. Torno les cendres a l'urna. La tanco i respiro fondo. Calculo. 2 quilos i 760 grams menys que quan va néixer. amb els ulls oberts de seguida. Molt oberts. Una mirada prou commovedora per nuar-me la gola."

D'aquesta manera contundent comença Eduard Márquez la seva darrera novel·la. Som davant una història dura, trasbalsadora, colpidora. Com en un quadre cubista, al llarg de 144 pàgines, anem juntant les imatges que l'autor va deixant anar, fins fer-nos una idea de conjunt. A banda de l'argument principal, també som davant una novel·la amb constants referents generacionals, la música, l'escola...

Hi ha llibres que un cop els has llegit, els oblides completament, t'ho has passat bé mentre durava i prou. 'L'últim dia abans de demà' és d'aquells que no te'ls treus del cap i et persegueixen durant una bona temporada.

M'agradaria poder dir alguna cosa més però només se m'acut dir-vos que us la llegiu, que no us deixarà indiferents. Quan l'hàgiu acabada no podreu fer altra cosa que rellegir-la per tal de gaudir-la una mica més.

Som davant d'una de les millors novel·les escrites en català dels darrers anys.

divendres, 4 de febrer del 2011

'L'estany de foc', Silvestre Viaplana, Editorial Bromera

Amb la novel·la històrica em passa com amb la novel·la negra, me'n llegeixo alguna molt de tant en tant. Val a dir que amb la històrica sóc una mica més selectiu i vaig amb més compte.

Com la majoria de les obres en català, ve avalada per un premi, en aquest cas el Blai Bellver de narrativa.

L’acció arrenca a finals del segle XV a la ciutat de València. És el moment en què la Inquisició ha passat de mans del Vaticà a ser dirigida per la Corona de Castella. Suposa la primera incursió castellana en els assumptes propis dels territoris de la Corona d’Aragó.

Al voltant de tota la trama hi ha una bíblia traduïda al català per uns jueus conversos que, com que apropa la paraula divina al poble, es converteix en un veritable perill per a la cúpula religiosa. Daniel Vives, un dels traductors, és dels pocs que en conserven un exemplar i és per això que és assetjat pel nou inquisidor de València, mà dreta de Torquemada, Juan de Monasterio.

Hi apareixen una interessant corrua de personatges, conversos que mantenen la fe en privat, nobles que juguen a dues bandes, i un de ben curiós com en Castor, un monstre esgarrat sense principis que fa d’espia per a Monasterio a canvi d’unes quantes monedes d’or.

La trama està ben ordida i no està en funció de les dades històriques. Hi trobem intrigues, baixes passions, amistat en una València sacsejada per la Inquisició i una virulenta epidèmia de pesta.

Viaplana no és un autor novell. Amb ‘Les cendres del cavaller’, primera biografia novel·lada de Joanot Martorell, ja fou guardonat amb el Premi ciutat d’Alzira i el Premi de la Crítica Serra d’Or.

diumenge, 19 de desembre del 2010

'Sukkwan Island', David Vann, Editorial Empúries


Novel·la de nom impronunciable, 'Sukkwan Island' suposa el debut literari de David Vann al nostre país.

El Jim opta per reconstruir la seva vida al costat del seu fill Roy, marxant a viure a l'illa de Sukkwan. Es tracta d'un illot situat a Alaska, inhabitat i incomunicat. La idea és viure-hi durant 12 mesos.

Roy es veu sorprès pel comportament del pare, ja que mentre de nit plora i li explica els seus fracassos personals, de dia actua amb naturalitat, com si res no hagués passat. El fet és que l'aïllament no deixarà d'influir-los negativament.

El pare del David Vann es va suicidar en aquesta illa, on va anar a viure després de demanar-li que hi anés amb ell. Ell s'hi va negar i es va quedar a viure a Califòrnia amb la seva mare.
Som davant una obra curta i duríssima. La relació paterno-filial és d'aquelles que deixen petja i la novel·la et persegueix molts dies després d'haver-la llegit.

Tot i aquesta contundència, 'Sukkwan Island' ens arriba després d'haver estat un èxit de vendes als Estats Units i a França. Donat el tema, no sabem si a casa nostra tindrà un acollida tan entusiasta tot i que, sens dubte, l'obra s'ho val.

dilluns, 13 de desembre del 2010

'Mapa mut', de Rubèn Intente, Angle Editorial



Vaig agafar la novel·la per recomanació del Biel Barnils, company llibreter que exerceix a La Tralla de Vic. En passen tantes per les nostres mans que moltes d’elles ho fan sense que hi puguis parar gaire atenció. A més, l’obra tenia una altre pega i és que era una òpera prima, cosa doblement perillosa i arriscada.

Tot i aquesta malfiança, vaig començar a llegir-la i em costava déu i ajuda deixar-la, buscant en tot moment una estona lliure per tal de tornar-m’hi a enganxar.

 ‘Mapa mut’ m’ha sorprès tant pel seu contingut com per la seva forma. És una novel·la amb constants salts endavant i endarre en el temps i en l’espai. Cal tenir molta experiencia perquè aquests recursos reixexin i Rubèn Intente ho aconsegueix amb èxit.

Com he llegit en altres blocs i en alguna ressenya, som davant una obra que tracta de la solitud i de com les persones que ens envolten poden resultar, a voltes, unes perfectes desconegudes.

La novel·la comença quan la Judit Bonjoch emprèn un viatge a Califòrnia per tal de d’esbrinar d’una vegada per totes què se n’ha fet de la Marta , la seva germana gran, desapareguda fa uns anys després d’haver abandonat els estudis per marxar a fer de cooperant a Estelí, Nicaragua. La Marta coneix en Josh, un fotògraf nordamericà a qui anirà a visitar a Los Angeles. És després d’aquest viatge que se’n perdrà la pista i la seva família no tornarà a tenir notícies d’ella.

A partir d’aquí tot aquest entorn familiar viurà en funció d’aquesta desaparició i amb l’esperança de trobar algun signe que els permeti pensar que encara és viva. 

Per a la Judit comença un viatge a Ítaca particular. Un recorregut vital cap a la maduresa. Arriba un moment en què al lector el que l’importa no és saber en quin estat es troba la Marta sinó tota l’evolució que pateix la Judit i el seu entorn.

En definitiva, som davant una primera novel·la sorprenent i molt ben cuinada que ens ha fet descobrir un autor que té moltes coses a dir.
 

diumenge, 21 de novembre del 2010

'El garrell', Loís Delluc, Club Editor


La Maria Bohigas, néta de Joan Sales i editora de Club Editor, ha tingut l’encert de reeditar aquesta magnífica novel·la occitana, ja publicada i traduïda pel seu avi l’any 1963.

No és l’única obra de la literatura occitana del segle XX que Bohigas recupera, ja ho havia fet uns mesos abans amb ‘Catoia l’enfarinat’, de Joan Bodon, traduïda per Artur Quintana.

Es tracta d’una novel·la histórica ambientada al segle XVI a la regió del Perigord, una zona d’Occitània que es resisteix a sotmetre’s al poder del rei de França. El protagonista és el Garrell, un noi coix, fill d’una dona acusada de bruixeria. Viuen al bell mig del bosc en una cabana i subsisteixen gràcies a l’almoina i a allò que la terra els ofereix, fruits del bosc, animals, etc.

És anomenat el Garrell perquè és coix d’una cama. Un bon dia la seva mare és detinguda acusada de bruixeria i portada presonera a Sarlat. Amb la finalitat de salvar-la es trasllada a aquesta ciutat i , juntament amb el Toca-Viola, es dedica a tocar pels carrers per tal d’aconseguir diners per alliberar-la.

En aquest periple ens mostra una zona devastada per lluites de poder i de religió, entre papistes i hugonots.

Val a dir que la narració és d’una gran bellesa, no sabem si pel text en sí o per la magnífica traducció del gran Joan Sales.

Amb el regust dels clàssics.

diumenge, 14 de novembre del 2010

'Cada set onades', Daniel Glattauer, La Campana


Ja ha arribat la segona part de la celebrada 'Contra el vent del nord'. El Leo Leike i l'Emmi Rothner tornen a comunicar-se via e-mail després de que ell torni de Boston, continuant, així, aquesta història d'amor epistolar.

En aquest entrega apareix el contrapunt de la Pamela, a la que el Leo coneix durant la temporada americana.

La història no sorprèn tant com la primera part però sí que els personatges queden més ben dibuixats. Glattauer se'ns continua mostrant com un mestre en l'art de mantenir el lector enganxat.

El desenllaç està servit i de ben segur que no us en podreu estar de descobrir-lo. Des d'aquí no us en desvetllarem res, qualsevol cosa que afegim seria donar-vos pistes. Només desitgem que en gaudiu i que el final sigui del vostre gust.

diumenge, 3 d’octubre del 2010

'La cena', Herman Koch, Editorial Salamandra.

 

Llegint a la xarxa altres ressenyes del llibre, ens ha cridat l’atenció la que apareix a El Cultural de El Mundo: “(…) una novela ácida y provocadora que apunta a toda una clase social acomodada de los Países Bajos y, por extensión, de toda Europa, instalada en una inercia de autosatisfacción y complacencia, e indiferente hacia el devenir de la generación que ha de sucederla.” 

Potser sí que hi ha per part de l’autor aquesta intenció de crítica social però no és això el que aquí resaltarem.

El que més ens impacta de “La cena” és el fet de que Koch se’ns mostra com un autèntic mestre de la narració, administrant molt bé el tempo, cosa que fa que el lector es vagi assabetant de la realitat a poc a poc i, de tant  en tant, amb alguna forta sacsejada. La utilització de la primera persona també farà que tinguis simpatia per un narrador trampós ja que será a partir de les seves opinions que el lector es va assabentant dels fets. La contraposició entre ell i el Serge és una de les claus de l’obra. Aquesta identificació amb el narrador es va perdent a mesura que l’obra avança, però no sense moltes resistències per part del lector.

Inspirada en l’assassinat d’una indigent en una caixer de Barcelona a mans d’uns joves de classe alta, transcorre, en la seva major part, en un restaurant de luxe on dues parelles queden per sopar i per tractar un tema molt important que afecta els seus fills. Val a dir que els dos homes són germans, un és el narrador i l’altre és candidat a la presidencia del país.

Som davant un extraordinari exercici d’estil que ens manté enganxats i manipulats com titelles en mans d’un Koch en estat de gràcia.

dilluns, 27 de setembre del 2010

'La tieta Mame', Patrick Dennis. Quaderns Crema



Quan em recomanen una novel·la dient-me que és divertida, normalment ja ni l’agafo  i si hi afegim que ve amb una faixa on diu textualment “continuarà rient molt després d’haver tancat el llibre” ja apreto a córrer, directament.

Malgrat tot he agafat el llibre el cap de semana i hi he estat ben enganxat. La novel·la fou publicada l’any 1955 als Estats Units i va vendre dos milions d’exemplars. Patrick Dennis és el pseudònim d’Edward Everett i, alhora, el nom del protagonista.

Som als Estats Units durant els feliços anys 20 del segle passat, el Patrick es queda orfe als 12 anys i anirà a viure a Nova York a casa de la tieta Mame, germana del seu pare i únic familiar que li queda. Els seus diners i l’educació estaran vigilats pel Sr. Babcock en nom de la Knickerbocker Trust Company. La tieta Mame té una mentalitat i uns valors totalment contraris als del seu germà. El Patrick quedarà fascinat des del primer moment.

Des d’un bon començament se succeïran les situacions grotesques i delirants, com quan el Sr. Babcock descobreix que el Patrick no va a l’escola que el señor Dennis havia deixat escrit al testament o la cacera de la guineu a la que es veu abocada la tieta en contra de la seva voluntat. Val a dir que en cap moment  decau el ritme, ni tan sols quan la Mame és ja una dona gran i, aparentment, més assenyada. 

En definitiva, no apreteu a córrer, com hagués fet jo, si us trobeu el llibre al davant. Som davant una novel·la divertida, enginyosa i, de ben segur, caureu fascinats als peus de la tieta Mame.

Un gran encert de Quaderns Crema recuperar aquest títol que, per motius obvis, no es va poder publicar a casa nostra en el seu dia.

divendres, 17 de setembre del 2010

'El club dels optimistes incorregibles', Jean-Michel Guenassia, Edicions 62


Després de tenir-vos abandonats durant unes quantes setmanes, ja se sap que l'estiu és una època estranya, tornem a la càrrega amb una novel·la que acaba de sortir i que ens ha tingut fascinats durant les vacances ,hem tingut la sort de poder gaudir d'una galerada que ens va proporcionar l'editora.

És la segona obra que publica l'autor i la primera traduïda al nostre país. Arrenca l'any 59 en plena guerra d'Algèria, la guerra freda i l'aparició del rock and roll.
Michel Marini és un noiet de 12 anys que comença a freqüentar el bar Balto de París, un lloc peculiar on hi ha una sala amagada que serveix perquè es trobin tot un seguit de dissidents de la URSS i d'altres països de l'est. Jean-Paul Sartre i Josep Kessel també hi treien el cap i, de tant en tant, els ajudaven a trobar alguna feineta.

Michel es va enriquint de les experiències d'aquests personatges com si fos una esponja. D'altra banda la seva vida familiar també quedarà marcada per problemes sentimentals i la guerra d'Algèria.

L'Igor, el Leonid o el Sasha es troben en una situació estranya. D'una banda han sortit dels seus països buscant aires de llibertat però no són rebuts amb entusiasme en una França que no vol enemistar-se amb la Unió Soviètica i amb una intel·lectualitat que flirteja amb el comunisme, el cas de Sartre.

De mica en mica Guenassia ens va narrant els motius pels quals han hagut d'abandonar família i país i ens manté expectants amb un secret del qual no en sabrem la veritat fins al final.

Som davant una novel·la deliciosa, ben construida i ben ambientada que ens ajuda conèixer aspectes de la vida francesa en una època en què el nostre país es trobava en una situació ben diferent.

Absolutament recomanable.


diumenge, 13 de juny del 2010

'Contra el vent del nord', Daniel Glattauer, La Campana


Una dona i un home, l'Emmi i el Leo Leike, es coneixen de forma atzarosa a través del correu electrònic. Ella li envia diversos missatges pensant que el destinatari és la revista Like, de la qual vol anul·lar-ne la subscripció. Enlloc de deixar-ho córrer, ell li fa adonar-se de l'error i, a partir d'aquí, començarà una relació epistolar que es perllongarà al llarg d'uns quants mesos.

A través d''aquest intercanvi, entre ambdós personatges es crearà una relació de total dependència, amb episodis d'amistat, d'emprenyamenta, d'amor, de gelosia o de fingida indiferència.

Vosaltres us preguntareu on rau l'interès de la novel·la. En primer lloc l'Emmi està feliçment casada (com no deixa mai de recordar-li el Leo) amb el Berndhard que és, a la vegada, pare de dos fills d'un anterior matrimoni. Aquesta situació plana sempre entre els dos, ella vol i dol. Els diàlegs són enginyosos, intel·ligents i tenen la gràcia de que sempre un dels dos exerceix sobre l'altre una tensió i una ironia que sacseja el lector.

Ja us avancem que no s'arribaran a conèixer mai en persona i, a més, La Campana ens informa que publicarà la continuació el proper mes de novembre.

Estem segurs de que 'Contra el vent del nord' serà una de les sorpreses dels propers mesos perquè té tots els ingredients d'una novel·la d'estiu, és curta, àgil i fresca.

Us recomanem també que llegiu el comentari que en fa L'espolsada.

dissabte, 5 de juny del 2010

'Olive Kitteridge', Elizabeth Strout, Edicions de 1984


Aquesta excel·lent novel·la ha estat guardonada amb el Premi Pullitzer 2009, en l’apartat de ficció.

L’Olive Kitteridge, protagonista que dóna nom a l’obra, viu en un poblet de l’estat de Maine, a la costa est dels Estats Units. Mestra d’escola i casada amb un farmacèutic, és testimoni de la vida quotidiana dels seus habitants al llarg de 30 anys.

La novel·la està estructurada en capítols que són com històries independents i el fil conductor és l’Olive, que surt a cadascun d’ells amb més o menys protagonisme.

Es tracta d’una novel·la coral on farem d’espectadors de les alegries, les misèries o les decepcions de la colla de personatges que hi surten.

El personatge de l’Olive Kitteridge va agafant força a mesura que el llibre avança. El que al començament veiem com una dona malcarada i antipàtica anirà canviant progressivament sense perdre la seva força.

Són molts els autors nordamericans que han utilitzat aquest estil a cavall entre el llibre de contes i la novel·la. Fa uns mesos ja vam ressenyar ‘Winnesbourg, Ohio’, obra de la qual l’Elizabeth Strout es reconeix admiradora.


dimarts, 18 de maig del 2010

'Nit de vetlla', Jaume Serra Fontellas, Edicions de 1984


"Tant de bo no hagués tornat, tant de bo no hagués marxat, tant de bo no...". Així comença aquesta novel·la ambientada a Remansa (Manresa) la nit de nadal de 1962.

L'Eduard torna a la ciutat de la que va sortir exiliat arran de la guerra civil. Ho fa 24 anys després, coincidint amb la gran nevada. Els seus pares han mort mentre ell era a França sense pràcticament cap notícia seva. Les poques cartes que havia enviat, mai no van tenir resposta.

Es troba amb una Remansa grisa, fosca, humida i farcida d'uns personatges que són un fidel reflex de l'època, estraperlistes, guàrdia civils, protitutes, confidents, perdedors en definitiva.

Tota l'acció passa en una sola nit, durant la qual l'Eduard es retroba amb vells coneguts com en Pinell, amb amics dels pares com el Tristany i la Rosa o amb el Manyo, confident de la policia per força però convençut antrifranquista.

Jaume Serra, que ha trigat 11 anys en escriure-la, la considera la novel·la de la seva vida, tot i no ser autobiogràfica. Es nota la seva llarga experiència com a guionista o autor teatral en els diàlegs, que no tenen desperdici, especialment els que tenen lloc al final del llibre durant l'estada de l'Eduard al bordell de la Carme.

L'obra és molt cinematogràfica tot i que està exempta d'artifici i compta amb un bell final. Té dues-centes i una pàgines que es fan francament curtes. 

Esperem que Serra no esperi 11 anys més a delectar-nos amb una nova novel·la.

dimecres, 12 de maig del 2010

'Maletes perdudes', Jordi Puntí, Editorial Empúries


Sé que parlar a aquestes alçades de 'Maletes perdudes' és com descobrir la pólvora però realment la novel·la s'ho mereix. Que s'hagi convertit en una de les més venudes per Sant Jordi no pot sorprendre ningú. Val a dir que encara s'hagués venut més si l'editorial no hagués trencat l'estoc molts dies abans de la diada... Hi ha un petit marge entre ser el llibre més venut i ser el més demanat, tot depèn de la previsió dels editors.

Ens trobem, sens dubte, davant una de les millors novel·les en català dels darrers anys. 

Quatre cristòfols nascuts a diferents països europeus (Anglaterra, Alemanya, França i Catalunya) es coneixen a partir de la desaparició del seu pare. Tots són fills de Gabriel Delacruz Expósito i de mares diferents. Els quatre li han perdut la pista fa molts anys.

El Gabriel, en Bundó i en Petroli recorrien durant els anys 60 el continent europeu dalt d'un camió de mundances. Malgrat el que es pugui pensar, Gabriel no és el prototip del xulo que perd el cul darrere de les ties, sinó que totes es rendeixen sense que ell faci el més mínim esforç.

A partir del moment en què es coneixen, els quatre germans intenten recompondre la història del seu pare que és també una crònica de la Barcelona grisa i desarrollista del tardo-franquisme.

Puntí deixa ben palès que domina la narració curta (és autor de dos molt bons llibres de relats, 'Pell d'armadillo' i 'Animals tristos') perquè la novel·la és plena de petites històries dins la trama principal. La història llisca ben fluïdament i enganxa de bon començament. Per posar-li alguna pega diríem que el final és una mica brusc, finalitza, pel meu gust, d'una manera massa ràpida o potser és que arriba un moment en què t'emprenya que s'acabi.

diumenge, 2 de maig del 2010

'Catoia l'enfarinat', Joan Bodon, Club Editor



L'ofici de llibreter té, entre moltes altres satisfaccions, l'avantatge de descobrir autèntiques joies que no tenen la difusió que es mereixerien. Val a dir que la novel·la que ens ocupa me la va recomanar un client (un altre avantatge del nostre ofici, l'intercanvi constant d'informació bibliogràfica, ara en dirien feed-back).

Bodon va néixer a Crespin de Naucèla, Occitània. Ben aviat decidí escriure les seves obres en occità, venia d'una llarga tradició familiar de literatura oral i va seguir de molt aprop l'obra dels felibres, poetes provençals moderns.

L'any 1973, Joan Sales publica per primer cop 'Catoia l'enfarinat'. Ara la Maria Bohigas, la seva néta, el recupera i el reedita.

La traducció d'Artur Quintana és excel·lent i apropa el lector a un llenguatge al qual cada cop  hi estem menys acostumats. Hi ha fragments que emocionen per la seva bellesa descriptiva.

Amans, Catoia l'enfarinat, neix al si d'una família pagesa del Roerga a l'època d'entreguerres. No reconeixen l'Església perquè creuen que des de Napoleó, està lligada i dominada per l'estat, per la qual cosa viuen aïllats de la resta i practicant els seus propis rituals al marge del clergat oficial.


L'avi és el guardià d'aquesta ortodòxia i el reflex d'una manera de fer i de viure que té els dies comptats. Ell mateix prepara la seva mort després d'enviar Amans a moldre el blat al molí. Enlloc de tornar al cap d'uns dies amb la farina resultant del mateix blat que portava, Amans torna la mateixa tarda amb la part proporcional de farina que li pertoca, una farina que no prové del seu blat.


El paral·lelisme entre els 'catoies' i la llengua i la cultura occitanes és evident.

Animem des d'aquí  la Maria Bohigas perquè recuperi altres obres de Bodon i les inclogui al seu gran catàleg.

diumenge, 11 d’abril del 2010

'Tota una vida', David Grossman, Empúries


La lectura de 'Tota una vida' m'ha suposat el descobriment d'un gran narrador. Tot i tenir altres obres publicades en català i en castellà, no n'havia llegit res.

Ens trobem davant una novel·la de prop de 700 pàgines que arrenca amb la història de tres adolescents que es coneixen en un hospital on estan aïllats a causa d'una epidèmia. Són l'Ora, l'Avram i l'Ilan. La seva relació, que patirà diferents batzegades al llarg del temps, és la base de l'obra.

El conflicte àrab-israelià marca la vida dels personatges però no som davant una novel·la bèl·lica. Grossman, com tot gran literat, ens parla de la condició humana, en aquest cas, en una situació extrema. Ell mateix diu en una entrevista que 'la història no s'escriu en les grans batalles ni en els parlaments sinó en les cuines, en el dormitori de la parella o en l'habitació del fill'. 

L'Ora es rebel·la contra la injustícia de tenir un fill  a la guerra fugint amb l'Avram, evitant així que la trobin a casa si van a anunciar-li que s'ha mort. Parlar contínuament d'ell al llarg d'aquesta excursió a Galilea serà per a ella una manera de protegir-lo. Al llarg d'aquest periple també se'ns van desvetllant les incògnites plantejades a la primera part del llibre i té l'atractiu de fer també un retrat geogràfic i social d'una part d'Israel.

És una novel·la excel·lent que cal llegir-la amb calma per tal d'assaborir-la com es mereix.

Grossman, juntament amb Amos Oz, encapçala un grup d'intel·lectuals israelians que critiquen l'actuació dels diferents governs del seu país enfront el conflicte amb els palestins i que reclamen la creació d'un estat palestí i la retirada dels territoris ocupats.

dilluns, 22 de març del 2010

'Arrels nòmades', Pius Alibek, Edicions La Campana


Al cap d'uns anys d'haver-nos obsequiat amb una esplèndida traducció de la magnífica novel·la 'L'edifici Iacobian', d'Alaa Al Aswaani, editat per 1984, Pius Alibek ens ofereix una obra pròpia.

Es tracta d'un llibre autobiogràfic que cobreix el periode des del seu naixement, l'any 1955 a Ankawa, fins la seva marxa de l'Iraq, l'any 1981.

Segons diu el mateix autor a la contracoberta, va escriure 'Arrels nòmades' per tal d'explicar a la seva filla Aya Maria d'on venia el seu pare.

Resaltar el fet de que l'hagi escrita en català és treure-li valor a una obra que té moltes virtuts i una qualitat evident.

L'escriptura d'Alibek flueix amb gran facilitat com és habitual en escriptors orientals, qui sap si per la gran tradició oral que tenen.

Descobrim un Iraq que el mateix autor diu que no tornarà mai més. Ens trobem en un país que, malgrat la dictadura baasista, gaudeix d'una situació molt favorable amb un nivell educatiu i de vida acceptables i on les dones guadeixen de les mateixes oportunitat que els homes. Hi conviuen diverses llengües i religions, el mateix Alibek és cristià, d'origen assiricaldeu i la seva llengua materna és l'arameu.

Després de passar els primers anys de la seva vida a Ankawa (Kurdistan), el seu pare, funcionari de l'estat, és destinat a Bàssora. Allà passarà part de l'adolescència fins que marxa a Baghdad, primer per estudiar en un seminari i després per llicenciar-se en filologia anglesa. 

Hi ha escenes delicioses com quan acompanya el pare a Al-Ahuar, uns aiguamolls al sud de l'Iraq, actualment contaminats amb urani enriquit, on vivia un poble ancestral totalment integrat en el seu entorn natural o bé quan, en un viatge a Ankawa, el seu oncle, parlant arameu l'aconsella, in situ, com ha de lligar amb una noia a la qual acopanyen.

La part més dura és quan el destinen al desert per fer el servei militar però Alibec té la virtut de no dramatitzar mai les situacions. Sempre sap extreure'n la part positiva i quan no n'hi ha, es mostra resignat però sense rendir-se.

Com a mostra us oferim un fragment de la conversa final  davant del funcionari de duanes que li ha de permetre la sortida del país:
-I creus que hi aniràs a Espanya?
-Si vostè ho vol!
-Què hi aniràs a fer a Espanya?
-Turisme.
-Així que turisme. I no no t'hi deixo anar?
-Doncs no hi aniré.
Us recomanem vivament que la llegiu i que escolteu l' entrevista que l'autor va oferir a Vilaweb  arran de la presentació de l'obra, hi descobrireu una persona sàvia i molt erudita.

dimecres, 17 de febrer del 2010

"Un país de butxaca", Joan Daniel Bezsonoff, Editorial Empúries


Bezsonoff és un escriptor rossellonès que escriu en català. És autor de dues esplèndides novel·les: ‘La guerra dels cornuts’ i ‘Les amnèsies de déu’. Per la primera va rebre el Premi Just Maria Casero i la segona va guanyar el Premi Creixells i el Salambó.

La seva condició de català d’ascendència russa, per part de pare, i d’educació francesa, per raons òbvies, l’ha dut a escriure ‘Els taxistes del tsar’, que és una crònica familiar d’una Rússia perduda que Bezsonoff recupera a partir de la figura del seu avi, i també ‘Una educació francesa’, on ens explica la seva experiència a l’escola gal·la.

A ‘Un país de butxaca’ explora les seves arrels catalanes. A partir de la figura de l’avi matern, provinent de l’Empordà, recupera una llengua que va perdent pes social després de la segona guerra mundial. Bezsonoff, amb una prosa mordaç, repassa el procés endegat als 10 anys que el porta primer a sentir-se català i, més endavant, a assolir un sentiment de pertinença a una cultura els tentacles de la qual van des del Principat fins al País Valencià, les Illes o l’Alguer. Les seves estades a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada li suponen una deriva cap a posicions clarament independentistes.

Llegir Bezsonoff és una autèntica delicia perquè té una prosa rica i un sentit de l’humor no exempt de mala baba. Tot i que prefeixo les novel·les perquè és un mestre dels diàlegs, aquests tres assajos val la pena llegir-los perquè són també un gran exercici de sinceritat i un sentit homenatge als seus avis.

dimecres, 9 de desembre del 2009

'Quatre germanes', Jetta Carleton, Libros del Asteroide



Després dels consells d'altres companys llibreters, feia temps que tenia ganes d'agafar aquest llibre. Tinc tendència a que quan molta gent m'aconsella una lectura em fa una certa mandra posar-m'hi. És el que m'ha passat amb 'Quatre germanes'. Val a dir que tots els dubtes i les mandres em van marxar tot just començar-lo.

Estem davant d'una novel·la esplèndida. És la primera i única obra de la Jeta Carleton i això sorprèn. Nascuda l'any 1913 en un ambient rural, va anar a la universitat per acabar dedicant-se a la publicitat.

El tema de la novel·la està inspirat en les estades que la mateixa autora feia cada estiu a casa dels pares en companyia de les seves germanes.

La família Soames viu en un poble de l'Amèrica profunda. El Matthew i la Callie són dues persones molt diferents però amb una manera molt tradicional de veure la vida. Al llarg del seu matrimoni tindran quatre filles que els faran anar canviant aquesta mentalitat i acceptar coses que mai s'haurien imaginat. Les quatre filles són molt diferents entre elles. La Jessica, la gran, i la Mathy, la tercera, tenen un caràcter fort i decidit; la Leonie, la segona, duu una vida només pendent de l'aprovació dels pares. La Mary Jo, la petita, és la que menys protagonisme té però se'ns devetlla com la més independent.

Tot i que cada capítol té un protagonista diferent, la història és bastant linial, tot i haver-hi algun flashback.

El més curiós és com el Matthew i la Callie es veuen forçats a canviar la seva manera d'entendre la vida i la societat en funció de la influència de les seves filles.

L'obra té un ritme trepidant i les sorpreses són constants al llarg de les quatre-centes trenta-nou pàgines que té.

Des de la nostra modesta posició, encoratgem el Luis Solano, editor de Libros del Asteroide, a apostar més per les traduccions al català. Les poques vegades que ho fa, fa diana.

Una lectura ideal per aquells que disposeu d'uns dies de vacances. Us la recomanem molt i molt.


diumenge, 15 de novembre del 2009

'Si els morts no ressusciten', Philip Kerr, La Magrana



Berlín 1934. Bernie Gunther, antic membre de policia criminal alemanya, actualment treballa com a detectiu de l'hotel Adlon. Allà coneix la Noreen, una periodista jueva nord-americana, que s'està a la capital alemanya per tal d'investigar l'increment de l'antisemitisme dos anys abans de les olimpiades de 1936 i intentar que els Estats Units els boicotegin. Gunther l'ajudarà en aquesta tasca i entre ells sorgirà una història d'amor que es veurà trencada amb l'aparició de Max Reles, també jueu nord-americà i mafiós, que fa d'intermediari-comissionista entre el govern alemany i diverses empreses americanes (una afició últimament molt nostrada...).

Vint anys més tard es trobaran tots tres a la Cuba de Batista i allà es tancaran algun dels fronts oberts durant el periode berlinès.


La trama està ben resolta i té l'interès de tenir com a teló de fons un Berlín on els nazis acaben d'arribar al poder i que han acabat de cop amb els anys alegres de la república de Weimar. A més, quin millor lloc on situar l'acció que  al luxós hotel Adlon, un autèntic niu d'espies a tocar de la porta de Brandemburg?

Amb aquesta obra Philip Kerr ha obtingut el Premi Internaciona de Novel·la Negra RBA.