'La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina', Stieg Larsson

He caigut en la larssonmania, no em produeix cap mena de pudor admetre-ho.

Tan bon punt em va arribar el llibre a les mans vaig estar temptat de deixar les tres o quatre lectures que simultanejava i agafar-lo, però m'hi vaig resistir ferotgement durant uns dies. Finalment em vaig rendir. El resultat, un cop més, una nit d'insomni per acabar-lo.
Aquest segon lliurament de la trilogia Millenium no decebrà, en absolut, a aquells a qui els hagi agradat la primera. Potser el començament no és tan trepidant com a 'Els homes que no...' però aquí ja coneixem els personatges i l'autor i, per tant, esperem amb delit què és el que passarà. Larsson és especialista en obrir molts fronts a l'hora i en anar-los gestionant al seu gust per tal de mantenir el lector enganxat.
Les sorpreses son contínues i sempre surt aquell personatge que capgira el fil de la història.
La Salander se'ns mostra com una heroïna amb molt poques fisures però que va traspuant una humanitat cada cop més evident.
Nos patiu, no penso dir ni una paraula de l'argument, només una crítica, hi ha situacions que s'aguanten una mica amb pinces, especialment el final. Malgrat tot em declaro un fan fervent d'en Larsson i, Visca la Salander!!!

'Botxan', Premi Llibreter 2008

El Premi Llibreter de narrativa d'enguany ha anat a parar a la novel·la 'Botxan', editada per Proa i Impedimenta. Escrita l'any 1.909 és l'obra més coneguda de Natsume Sôseki, considerat el pare del la novel·la japonesa contemporània. Segons va dir Enrique Redel a l'acte de lliurament del premi, Botxan és un llibre de referència al Japó, on passa de pares a fills.
Es tracta d'una obra d'estructura molt senzilla i d'una temàtica plana però que resulta interessant per conèixer una mica la mentalitat japonesa. Botxan, el personatge principal, és un xicot ingenu però amb un sentiment de la lleialtat i de la tradició molt arrelat. L'humor és també un element important a l'obra.

'A causa del meu caràcter temerari, heretat del pare, no he parat de vessar-la des de la infantesa. Un dia, a l'època de l'escola primària, vaig llançar-me des del primer pis del col·legi i com a conseqüència d'aquest fet vaig haver de quedar-me al llit durant tota una setmana, sense poder moure el maluc. Si em pregunto per què vaig arribar a fer una bestiesa com aquella, no trobo cap raó de pes que ho justifiqui.'

Aquest primer paràgraf reflecteix perfectament el to de l'obra i del personatge.
La filosofia del premi llibreter és rescatar de l'oblit aquelles obres que hagin estat publicades en un periode determinat (en aquest cas entre l'1 d'agost de 2007 i el 31 de juliol de 2008) i que, degut al ritme frenètic amb què es publica, no hagi trobat el ressò que es mereixia per la seva qualitat. Atenent a les bases, 'Botxan' és un candidat ideal per al premi. És una obra que pot agradar més o menys però que suposa recuperar un clàssic i posar-lo a l'aparador, com va passar en el seu moment amb 'L'última trobada', del Sandor Marai, o amb 'El cinquè en joc', del Robertson Davies.
Dit això, crec però, que el Premi té una assignatura pendent importantíssima i és que no s'hagi premiat mai cap obra escrita en llengua catalana. És ben curiós que un premi impulsat pels llibreters de Catalunya no hagi premiat mai una autor en la llengua pròpia del país. D'ocasions n'hi ha hagut un munt, recordem que han estat finalistes obres tant importants com 'El millor dels móns' (Monzó), 'Calaveres atònites' (Moncada), 'Pa negre' (Teixidor) o 'La pell freda' (Sánchez Piñol). Es podria argumentar que el Monzó o el Moncada no el necessitaven perquè ja eren autors consagrats, o bé que 'La pell freda' ja havia estat un èxit de vendes (ho va estar a posteriori, no quan es va lliurar el premi) però hi ha hagut altres ocasions d'or que s'han malaguanyat. Per a mi la més clara va ser l'any passat amb 'L'alè del búfal a l'hivern', estàvem davant d'una obra excel·lent, d'una autora mallorquina, la Neus Canyelles, pràcticament desconeguda. Recreava els últims dies de l'escriptora Jean Rhys amb un llenguatge meravellós i una estructura treballadíssima. Finalment el premi va anar a para a 'Fa mil anys que sóc aquí', al meu entendre, una obra totalment prescindible.
L'any vinent el Premi farà 10 anys, una bona manera de celebrar-ho seria amb una obra en català.

Presentació 'Justícia, no venjança', de Joan Corbalán

Dimarts 18 de novembre a les 20 h, presentem el llibre 'Justícia, no venjança', de Joan Corbalán. L'acte serà conduït per Pere Fortuny, membre destacat de l'Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat de Catalunya, i fill de Josep Fortuny, darrer alcalde republicà de Mollet, executat el 16 de juliol de 1939. Aquesta obra és precisament un encàrrec fet per aquesta associació.
Es tracta d'un cens dels executats pel franquisme a Barcelona entre els anys 1939 i el 1952. Corbalán n'ha documentat 1717. La majoria van ser afusellats al Camp de la Bota però també n'hi ha que ho foren a la Model o al fossar del castell de Montjuïc.
La major part del llibre són dades estadístiques però hi ha una primera part on analitza a grans trets com es va organitzar la repressió. Hi ha un capítol molt interessant on es recullen testimonis dels familiars d'alguns dels executats.
També inclou el diari de Jaume Riera Coll, un condemnat a mort del Papiol que escriu un diari durant el periode en què està a la Model.
Hi esteu tots convidats.

'En el cafè de la joventut perduda', Patrick Modiano

"De les dues entrades del cafè, ella sempre feia servir la més estreta, la que deien la porta de l'ombra. Triava la mateixa taula, al fons de la sala. Els primers temps no parlava amb ningú, després va anar fent coneixença amb els personatges habituals del Condé, gairebé tots de la nostra edat, diguem entre els dinou anys i els vint-i-cinc. De vegades seia a la taula amb ells, però, per regla general, era fidel al seu lloc, allà al fons."

Aixì comença 'En el cafè de la joventut perduda'. L'argument gira entorn de la figura de la Louki, una noia misteriosa que un bon dia apareix al cafè Condé. La seva personalitat enigmàtica captiva a gran part dels parroquians.

L'obra està dividida en quatre parts amb quatre narradors diferents, un estudiant de l'Escola de Mines, un suposat detectiu contractat pel marit de la Louki per esbrinar-ne la seva desaparició, la mateixa Louki i Roland, el seu darrer amant.

Modiano fa servir sempre un to molt melangiós. Són constants les referències a un París desaparegut sota l'empenta del diner: "Al cap de molts anys, quan els carrers del barri només presentaven aparadors de luxe i una botiga de marroquineria ocupava l'espai del Condé..."

En una crítica a l'AVUI, el Màrius Serra es carregava la traducció del Joan Casas perquè utilitzava 'taulell' enlloc de 'barra' i també l'obra per tenir un final previsible. Pel que fa a la traducció és veritat que quan apareix la paraula 'taulell' et despista perquè penses que ens trobem en una botiga, el final tampoc no és d'allò més original, però tant li fa. L'interés de l'obra rau en l'evocació que fa Modiano del París de la rive gauche als seixanta.

M'ha agradat molt el primer capítol. La descripció del Condé m'ha recordat l'època de La Marieta, el bar de la Marina Duñach situat davant de l'església de Mollet, on anessis a l'hora que fos sempre trobaves una taula on seure i on tots els parroquians vam viure situacions i moments inoblidables

Al capdevall qui no ha tingut o desitjat mai un Condé o una Louki?

'After dark', Haruki Murakami

Acabo de llegir 'After Dark' i, tot i que penso que està millor que 'Tòquio blues', m'ha deixat bastant indiferent.

Sou uns quants els clients i amics que em parleu bé del Murakami però, ho sento, no puc enganxar-m'hi. La primera em va semblar una versió japonesa de 'El vigilant en el camp de sègol' (obra que considero sobrevalorada i apte, només, per a adolescents). 'After Dark' m'ha semblat millor però hi veig una barreja d'Orwell, Don Delillo i After Hours del Scorsese.
El nihilisme existencialista que traspuen els seus personatges no em convenç tot i que trobo que la seva prosa flueix bé. També penso que podria treure més partit de les situacions que planteja.
M'agradaria que el Manel o la Verònica, que sou seguidors del japonès, ens féssiu aquí una apologia seva per tal de redimir-lo. Tots dos em dieu sempre que la seva millor obra és 'Kafka a la platja', confesso que no l'he llegida perquè em fa una mica de mandra, per això voldria que comentéssiu 'After Dark'. (No cal dir que aquest comentari també va dirigit a aquells blocaires fans del Murakami).
Ja sé que, normalment, només comento obres que m'han agradat però vull que em doneu arguments per llegir-me 'Kafka a la platja'.
Apa, ja teniu feina.

Presentació del llibre 'Les llengües en joc, el joc entre llengües', de Mireia Galindo Solé.

Dijous 23 d'octubre a les 20 h presentarem el llibre 'Les llengües en joc, el joc entre llengües', editat per Pagès editors.
L'autora, Mireia Galindo Solé, és professora de llengua catalana a l'IES Joan Mercader d'Igualada i també imparteix alguns màsters i postgraus a la Universitat de Barcelona.
El llibre està estructurat en tres parts. A la primera fa una mica d'història de la llengua, a la segona fa una diagnosi de l'estat actual i a l'última suggereix possibles solucions.
L'acte, que comptarà amb la presència de l'autora i que serà presentat pel membre de la CAL molletana, Oriol López, forma part de la programació del Correllengua 2008 de Mollet.

'La dictadura de la incompetència', Xavier Roig

Us preguntareu perquè recomanem aquest llibre quan normalment no fem referència a obres que no siguin de ficció. La resposta és ben clara, perquè val la pena.
Tot i els pocs dies que porta al carrer, ja ha tingut un fort ressò a la premsa. Ahir el Xavier Bosch li dedicava l'editorial de l'Avui i també l'han comentat el Félix de Azúa a El Periódico i el Vila-Matas a El País.
Al llarg de tan sols 180 pàgines, el Xavier Roig, fa una anàlisi totalment desacomplexada de la situació del nostre país a nivell social, econòmic i polític. Els resultats són devastadors i no fan més que confirmar allò que molts pensem però que ni tenim les eines ni, potser, els nassos de certificar-ho amb dades concretes.
D'entre les dades més sorprenents hi ha la del fet que el 68% dels parlamentaris catalans són funcionaris mentre que altre països el percentatge està al voltant del 40%. (Al parlament espanyol és del 72%). Aquesta dada és extrapolable a tots els àmbits de la vida pública, ajuntaments inclosos. Estem governats per persones que no saben què és l'empresa privada i que, des de la poltrona, tenen a les seves mans la planificació de la indústria o del comerç.
A banda del funcionariat, Roig llança dards contra l'ensenyament, l'àmbit cultural, els tòpics antiamericans, l'acomodament de la societat catalana i la pèrdua de valor de l'esforç com a actitut per anar pel món. En resum , contra la manca de competitivitat, en tots els fronts, del nostre país.
El llibre està farcit d'anècdotes i d'algún estirabot que fa que la seva lectura sigui àgil i distreta i no una simple successió de dades.
Pots estar d'acord o no amb tot el contingut del llibre però estem davant d'una obra clara i, sobretot, molt valenta que, de ben segur, generarà polèmica i debat.
Creiem de debò que, juntament amb 'L'informe Sanuy' publicat ja fa un temps també per La Campana, hauria de ser de lectura obligatòria per a tots els responsables polítics de la 'cosa pública'.