'L'hivernacle', Jo Alexander, Quaderns Crema

Una bona coberta, una editorial amb garanties i l'enigmàtic nom de l'autora són motius suficients perquè ens llancem a la lectura d'una obra de la qual no tenim cap referència.

Llegim a les guardes que la Jo Alexander va néixer a Barcelona l'any 1977 i que aquesta és la seva segona novel·la, la primera en català. Fent un 'google' descobrim que havia format part del col·lectiu de les Germanes Quintana, que feia 13 anys que no publicava i que considera que el català és una llengua més musical per escriure que el castellà (llengua en la que va publicar la primera obra).

La Jane, la protagonista de 'L'hivernacle', és enviada pel seu pare, militar i polític francès i membre destacat de la resistència, a casa de l'Anne, situada en un poblet provençal, per tal de que estigui segura en una França ocupada pels nazis.

Unes fotografies i unes cartes amagades portaran a la Jane a descobrir un secret que farà que entengui les continuades absències d'un pare dedicat en cos i ànima a la política.

En una obra farcida de silencis apareixen personatges entranyables que posen el contrapunt a l'aparent fredor de l'Anne i la Jane. El Théo i l'Helena aporten una bona dosi de bondat i d'erotisme, el Rochen i en Benoit saviesa i bonhomia.

Tot plegat una agradable sorpresa després d'uns mesos eixuts pel que fa a l'aparició d'autors joves en llengua catalana. Esperem que la Jo Alexander no trigui tretze anys més a publicar la seva propera novel·la.

Gallecs

Dissabte 3 d'octubre, la Plataforma per la Defensa de Gallecs va organitzar el Festival de Tardor. Pels que no ho sapigueu, Gallecs és un poblet mil·lenari rodejat per altres poblacions com Mollet, Parets, Palau i Santa Perpètua, que, malgrat tot, encara conserva part del seu passat agrícola.

El seu territori ha estat objecte de totes les absurditats urbanístiques possibles. Tot va començar amb l'expropiació, durant els anys 60, de molts centenars d'hectàries per tal de construir-hi una ciutat dormitori de l'estil de Bellvitge o Badia. La pressió popular va fer que mai no s'arribés a fer quan ja s'havien numerat els carreus de la seva església romànica (a la foto) per tal de traslladar-la a un altre indret.

La fi del franquisme feia pensar que el futur de Gallecs estava més clar però les amenaces sobre el territori no van desaparèixer. Les okupacions d'algunes masies abandonades va permetre la seva conservació i també l'aparició de la Comissió per a la defensa de Gallecs, primera associació organitzada formada, entre d'altres, pel gran Lluís Ansó.

El primer cop fort va venir de la mà dels primers ajuntaments democràtics', que van permetre la divisió de Gallecs, de la mà de la construcció de la B-30, que va partir l'espai en dos. Des d'aleshores les dentellades han estat contínues. L'espai que correspon a Santa Perpètua està pràcticament tot edificat, la construcció de la variant de Palau ha afectat greument l'espai, a la banda de Mollet s'hi ha construït l'Escola de Policia i el Tir Olímpic, etc. I és que Gallecs sempre ha sigut un caramelet per a les diferents administracions. Tantes hectàries pertanyents a l'Incasòl enmig d'una zona altament poblada no pot deixar indiferent.

Molts projectes han estat deixats de banda per la pressió popular, com la intenció que tenia l'ajuntament de Mollet de construir-hi un cementiri.

Actualment el territori continua estant amenaçat pel pla d'infraestructures de la Generalitat. La interpolar sud i la línia de tren orbital poden trinxar-lo definitivament.

En aquest context apareix la Plataforma per la Defensa de Gallecs, formada per gent jove, hereva de la Comissió per a la defensa de Gallecs i del grup ecologista Cànem. I quina millor manera de presentar-se que la celebració d'aquest Festival de Tardor, magníficament organitzat amb la col·laboració altruïsta d'un munt de grups de música, d'animació o de teatre.

Una quantitat important de gent ben diversa s'hi va aplegar des de les 10 del matí del dia 3 fins a la matinada de diumenge.

Per això des d'aquí diem, endavant Plataforma!!!

La literatura és vida i Gallecs també.

'Les germanes Grimes', Richard Yates, Proa

Degut a la meva feina, miro de llegir diferents tipus de llibres. De vegades en tries alguns perquè et penses que t'agradaran i no l'encertes, d'altres saps d'entrada que no te'ls llegiries però ho fas per curiositat o bé per saber a quins tipus de lector els hi pots recomanar.

La veritat és que ara duia dues o tres novel·les d'aquelles que mentre duren penses que estan bé però que, un cop acabades, no et deixen cap petja. No us en diré el títol perquè, com ja he dit diverses vegades, el bloc no crec que sigui un lloc on s'hagi d'opinar en negatiu. Si alguna cosa no t'agrada no cal fer-ne esment.

El cas és que, de sobte, apareix 'Les germanes Grimes' i et treus el barret. Aquesta novel·la, que molts consideren la millor obra de l'autor de 'Revolutionary road', té els ingredients de la gran literatura: està molt ben escrita i toca aspectes claus de la condició humana. La Sarah i l'Emily tindran unes vides molt diferents. La primera és el paradigma de la convencionalitat, l'altra l'exemple de dona independent en tots els aspectes. Malgrat tot, ambdues arrossegaran una infelicitat que ja els hi ve de petites, dins d'una llar dominada per una mare inestable i un pare absent.

Els problemes de la Sarah i l'Emily són reals, res a veure amb els personatges d'alguns autors americans actuals que no te'ls acabes de creure de tant brillants i 'fashionables' com són. La literatura de Yates comparteix ben poques coses formals amb la de Jim Harrison (protagonista d'un post recent) però ambdues són autèntiques i sinceres, et saben transmetre sentiments i emocions que és, al cap i a la fi, el mes important d'una història.

Totalment recomanable

Vigo no és Malmö ...

... ni Domingo Villar és escandinau. Això no li ha impedit ordir una molt bona novel·la policiaca.

'Ojos de agua' és la pimera obra en la que apareix el tàndem Leo Caldas/Rafael Estévez que prometen convertir-se en una parella tan reeixida com la de Petra Delicado/Garzón o la de Easy Rawlins/Mouse.

Luis Reigosa, un saxofonista de jazz, apareix cruelment assassinat al seu apartament. En aquest crim estaran involucrats personatges molt influents de a societat viguesa. Al final però, com en tota bona novel·la negra, res serà el que sembla.

Per tractar-se d'una òpera prima està molt ben aconseguida però li he trobat alguna pega, en primer lloc està massa condensada (tot passa molt de pressa), el paper de policia matusser que protagonitza Rafael Estévez promet molt però encara no té massa protagonisme i, per acabar, les definicions de paraules que hi ha a l'inici de cada capítol crec que no aporten gran cosa a l'argument i les trobo una mica pretencioses. En una balança, però, pesarien molt més els aspectes positius i estic frisant per començar la seva següent obra, 'La playa de los ahogados'.

Tot un honor per a Domingo Villar formar part del catàleg de la col·lecció Siruela/Policiaca on també figura, entre altres, la gran Fred Vargas.

'Tornar a la terra', Jim Harrison, editorial La Campana

Els que hem tingut la dissort de perdre algun ésser estimat, sabem que la seva absència va molt més enllà del moment de la pèrdua, que desapareix una persona i també una manera de veure el món, que hi ha bromes que només podíem fer amb ella o silencis que només ella comprenia. Això és el que els passa a la Cynthia, a la Claire, al Herald, al David o a en K.

El Donald mor als 45 anys d'una malaltia degenerativa. La seva mort, triada per ell mateix, és dolça i, fins i tot, poètica. Envoltat en tot moment per la gent que estima. Tots comprenen la seva decisió i l'ajuden a posar-la en pràctica. Però un cop desapareix, cadascú reacciona de manera diferent.

L'obra està dividida en quatre parts amb un narrador diferent a cadascuna. A la primera, el Donald, abans de morir, vol explicar a la seva família quins són els seus orígens i la seva particular manera d'entendre la vida i la mort, val a dir que és mig indi, mig finès. Les tres parts següents són narrades pel K, el David i la Cynthia, respectivament.

No coneixia Jim Harrison i haig de dir que m'ha suposat una sorpresa molt gran. La Isabel Martí, editoria de La Campana, em va enviar una galerada tot recomanant-me-la i ha estat l'única lectura que he fet durant els quinze dies de vacances. Me l'anava dosificant perquè no s'acabés, cosa que em passa molt rarament. És d'aquells llibres que cal llegir amb un llapis a la mà per anar assenyalant frases que són genials.

Des d'aleshores la recomano molt a la llibreria tot i que quan els clients llegeixen la sinopsi i veuen que comença amb la mort d'una persona jove creuen que es tracta d'una obra trista. No ho és en absolut, ben al contrari.

Tota una troballa per començar la nova temporada amb bon peu.

Vacances

Aprofitant la Festa Major d'estiu, farem uns dies de vacances.

Com a regal, la Mercè Bastida, clienta i amiga, ens ha obsequiat amb una poesia que ens ha fet il·lusió i que, per això, us la transcrivim per si us és difícil llegir-la a la fotografia:

La Llibreria L'Illa

Si vull comprar-me un llibre
d'intriga, amor o por,
a la meva llibreria
trobo amistat i orientació.

Per això quan tinc a la cara
un gran somriure,
la cosa és ben clara,
m'he comprat un llibre.

Al Carles, al Jordi o a l'Imma
li confio tranquil·la
la lectura que desitjo
i la meva economia.

I sempre l'encerten.
Amb el llibre a la mà
marxo tota animada,
un llibre és un amic
que sempre m'acompanya.

Començo la història
del món desconnectada;
vaig a dormir de matinada
esperant tornar-lo a agafar
intrigada, per saber com acaba.

Gràcies Mercè i bones vacances a tothom.

Algunes recomanacions d'estiu

Benvolguts, sabem que us tenim una mica abandonats des de fa mesos i és per això que us proposem una sèrie de lectures per aquesta temporada de vacances estiuenques. Hem intentat cobrir un ventall ampli de gustos per tal de que pugueu triar.

'Un riu que es diu temps, una casa que es diu terra', de Mia Couto, editat per Edicions 62.

Poc conegut al nostre país, Mia Couto és un escriptor de Moçambic amb una llarga carrera. La màxima dificultat de la novel·la rau en recordar un títol impossible.

Fou editada en portugués l'any 2002 i ara ha estat traduïda al català i publicada dins la col·lecció 'Les millors obres de la literatura universal'.

L'estranya mort del patriarca de la família fa que surtin a la llum tota una sèrie de problemes entre els seus descendents amb l'etern enfrontament entre tradició i progrés i el rerefons d'una decebedora transició del colonialisme a la independència. Molt interessants les cites del principi de cada capítol que són tretes dels personatges de l'obra.

Podríem parlar de realisme màgic a l'africana amb gran càrrega de poesia i també de crítica social.

Segona recomanació:

'Los días contados', de Miklós Bánffy, Libros del Asteroide.

Luis Solano, editor d' Asteroide, està acostumat a assumir riscos. Aquest cop l'aposta ha estat més agosarada del normal. 'Los días contados' és la primera part de la Trilogia Transilvana, que es completa amb 'Las almas juzgadas' i 'El reino dividido', editades entre 1934 i 1940. Es tracta d'una novel·la de 666 pàgines que constitueix tot un testimoni de la decadència de l'Imperi Austro-Hongarès a través de la història dels seus dos protagonistes principals, Bálint Abády i el seu cosí Lászlo Gyeroffy.

Aquesta decadència es concreta en una forma de vida fictícia i en les friccions entre els diferents territoris de l'Imperi, especialment entre Àustria i Hongria, i el trencaclosques transilvà.

L'autor va viure en primera persona aquestes tensions, Bánffy pertanyia a una de les principals famílies aristocràtiques de Transilvània i va tenir càrrecs públics importants.

Cal dir que ens va costar una mica entrar dins l'obra però que un cop superes les primeres 50 pàgines et fiques dins i acabes prenent partit pels diferents personatges. Les referències històriques ens poden resultar llunyanes però l'important de la novel·la són les relacions humanes.

És una obra ideal per a les vacances perquè val la pena llegir-la d'una tirada.

Tercera recomanació:

'Contrarreloj', d'Eugenio Fuentes, Tusquets Editores.

Canviem totalment de registre. Ens trobem davant una novel·la policiaca ideal per aquests dies de Tour de França. El màxim aspirant al maillot groc, un arrogant Tobias Gros, és assassinat a l'hotel de concentració de l'equip.

Aprop es troba el detectiu Ricardo Cupido, que, amb l'ajut d'una advocada francesa i del seu ajundant Alkalino, intentarà resoldre l'entrellat de tot plegat.

Novel·la ideal per aquest dies en què encara no ha acabat la ronda francesa on ens trobem amb el problemes que té el ciclisme actual, controls antidopatge, polèmiques, corredors egòlatres, etc.

El personatge de Ricardo Cupido és deliciós. És la primera novel·la que hem llegit de Fuentes i, de ben segur, que no serà l'última.

Quarta recomanació:

'Olor de Colònia', de Sílvia Alcàntara, Edicions de 1984.

Tot i que ja n'havíem fet referència perquè vam presentar-la a la llibreria, pensem que val molt la pena tornar-ho a fer.

A la primera novel·la que publica, la Sílvia Alcàntara ja ens demostra un mestratge digne d'elogi. Beu de la tradició de la Rodoreda i de Víctor Català per oferir-nos una obra de tall clàssic però escrita i estructurada amb tanta cura que podem parlar d'una feina artesanal.

A través d'intrigues, passions ocultes, interessos diversos, ens va desgranant com es desenvolpava la vida diària en una colònia tèxtil durant el franquisme. La mateixa autora hi va viure fins els 20 anys, amb la qual cosa, tot i que es tracta d'una obra de ficció, l'atmosfera és del tot real.