dissabte, 21 de maig del 2011

Enric Casasses a L'Illa, dimarts 31 de maig a les 20 h




Dimarts 31 de maig a partir de les 20 h, tindrem amb nosaltres el poeta Enric Casasses que ens presentarà el seu nou poemari 'Bes nagana' ('sense pistola', en rus col·loquial), editat per edicions de 1984.


Som davant d'un recull molt divers quan a temàtica i a forma, els poemes estan publicats en el mateix ordre en què van ser escrits, llevat d'Amunt Com L'aigua.

L'acte serà conduït per l'Isidre Oller, membre del col·lectiu Niu d'Art de Parets.

dimecres, 30 de març del 2011

Dijous 7 d'abril a les 20 h, presentació de 'Mujeres que alimentan la vida', d'Anna Bosch, editat per Icària


Dijous 7 d'abril a les 20 h, presentarem el llibre 'Mujeres que alimentan la vida'. Es tracta d'una selecció de textos escrits per l'Anna entre 1996 i 2008, que van de l'ecologisme al feminisme. L'Anna, un cop abandona la política activa com a militant del PSUC engega una trajectòria molt intensa en el camp de l'ecologia, com a fundadora d'Acció Ecologista (que més tard s'integraria en Ecologistes en Acció) i en el del feminisme actiu creant el grup Las Petras.

Aquest recull ha estat elaborat per Elena Grau, Hortensia Fernández, Cristina Carrasco, Mireia Bofill i Carme Alemany.

L'acte serà presentat per Hortènsia Fernandez (companya de l'Anna a Ecologistes en Acció i a Dones i Treballs) i per Agnès Galdón i Carmen Bosch (amigues i companyes de l'Anna al grup Las Petras).

L'acte el plantegem com un homenatge a l'Anna i esperem que no sigui una presentació normal sinó que hi hagi una àmplia participació de tots els assistents.

Fins aviat.

dimarts, 22 de març del 2011

Dimarts 29 de març a les 20 h, presentació de 'La casa cantonera', de Sílvia Alcàntara, edicions de 1984.





Benvolguts,

Dimarts 29 de març a partir de les 20 h, tindrem el privilegi de comptar amb la presència de la Sílvia Alcàntara, que ens parlarà de la seva nova novel·la, 'La casa cantonera'. 

Alcàntara assumeix el risc d'una segona obra que serà mirada amb lupa després de l'èxit aclaparador de la seva opera prima 'Olor de colònia'.

En aquest cas ens parla del retrobament, amb motiu de l'enterrament de la mare, de dues germanes que feia anys que no es veien. A partir d'aquí ressorgeixen vells fantasmes i sentiments ocults.

L'acte serà conduït per l'Elvira Compte, directora del programa Va de Lletra' emès per Ràdio Mollet.

Hi sou tots convidats.

diumenge, 27 de febrer del 2011

'L'últim dia abans de demà', Eduard Márquez, Empúries

 
"623 grams. Torno les cendres a l'urna. La tanco i respiro fondo. Calculo. 2 quilos i 760 grams menys que quan va néixer. amb els ulls oberts de seguida. Molt oberts. Una mirada prou commovedora per nuar-me la gola."

D'aquesta manera contundent comença Eduard Márquez la seva darrera novel·la. Som davant una història dura, trasbalsadora, colpidora. Com en un quadre cubista, al llarg de 144 pàgines, anem juntant les imatges que l'autor va deixant anar, fins fer-nos una idea de conjunt. A banda de l'argument principal, també som davant una novel·la amb constants referents generacionals, la música, l'escola...

Hi ha llibres que un cop els has llegit, els oblides completament, t'ho has passat bé mentre durava i prou. 'L'últim dia abans de demà' és d'aquells que no te'ls treus del cap i et persegueixen durant una bona temporada.

M'agradaria poder dir alguna cosa més però només se m'acut dir-vos que us la llegiu, que no us deixarà indiferents. Quan l'hàgiu acabada no podreu fer altra cosa que rellegir-la per tal de gaudir-la una mica més.

Som davant d'una de les millors novel·les escrites en català dels darrers anys.

divendres, 4 de febrer del 2011

'L'estany de foc', Silvestre Viaplana, Editorial Bromera

Amb la novel·la històrica em passa com amb la novel·la negra, me'n llegeixo alguna molt de tant en tant. Val a dir que amb la històrica sóc una mica més selectiu i vaig amb més compte.

Com la majoria de les obres en català, ve avalada per un premi, en aquest cas el Blai Bellver de narrativa.

L’acció arrenca a finals del segle XV a la ciutat de València. És el moment en què la Inquisició ha passat de mans del Vaticà a ser dirigida per la Corona de Castella. Suposa la primera incursió castellana en els assumptes propis dels territoris de la Corona d’Aragó.

Al voltant de tota la trama hi ha una bíblia traduïda al català per uns jueus conversos que, com que apropa la paraula divina al poble, es converteix en un veritable perill per a la cúpula religiosa. Daniel Vives, un dels traductors, és dels pocs que en conserven un exemplar i és per això que és assetjat pel nou inquisidor de València, dreta de Torquemada, Juan de Monasterio.

Hi apareixen una interessant corrua de personatges, conversos que mantenen la fe en privat, nobles que juguen a dues bandes, i un de ben curiós com en Castor, un monstre esgarrat sense principis que fa d’espia per a Monasterio a canvi d’unes quantes monedes d’or.

La trama està ben ordida i no està en funció de les dades històriques. Hi trobem intrigues, baixes passions, amistat en una València sacsejada per la Inquisició i una virulenta epidèmia de pesta.

Viaplana no és un autor novell. Amb ‘Les cendres del cavaller’, primera biografia novel·lada de Joanot Martorell, ja fou guardonat amb el Premi ciutat d’Alzira i el Premi de la Crítica Serra d’Or.

diumenge, 16 de gener del 2011

Veredicte del II Premi de Narrativa Curta L'Illa-Vadelletra

Reunit el dia 16 de gener el jurat, format per Carme Ballús, Margarida Montsant, Elena Jardí, Jordi Sanz i Manel Xicota, ha decidir que el relat guanyador del II Premi de Narrativa Curta L'Illa-Vadelletra  sigui  'De bolígrafs i amebes'. Un cop oberta la plica, l'autora guanyadora és la Cristina de Souza Fuentes. El tema d'aquesta convocatòria era l'enveja.

El premi li serà lliurat el dia 28 de gener a les 19 hores a la Llibreria L'Illa. Consistirà en un cap de setmana a la casa rural El nus de pedra, gentilesa dels seus propietaris, i un lot de llibres ofert per la Llibreria L'Illa.

Tal i com diuen les bases us oferim aquí el relat guanyador per tal de que pogueu guadir de la seva lectura:


De bolígrafs i amebes


Mollet del Vallès, 29 de febrer de 2010
Benvolgut Pablito,
Fa quatre anys justos des del dia que vaig trucar a la teva porta de pomposes lletres daurades i missatge senzill: Pablo Garcia, terapeuta.
Mira, Pabliche, junts hem desembolicat fil per randa tota la foscor d’aquesta teranyina que em menja per dins; t’has entestat a fer-ho a partir d’aquell record de la meva preadolescència que m’obsessiona i, així, en les sessions setmanals sempre hi ha hagut tres cadires: la teva, la meva i la del meu jo de sisè de primària. Has desgranat la mirada del jo que es delia per tenir el boli de quatre colors del nen del pupitre del costat, has estudiat tots els sentiments que li despertava: la mirada àvida, la necessitat de tocar-lo i fer baixar, una rere l’altre, les quatre mines, sobretot la verda. Els ulls de tota la classe estaven fixos en el moviment del dit gros i en el sorollet que se sentia en aparèixer la mina desitjada. No hi feia res que el boli no escrivís bé, que de vegades embrutés tota la plana o que no sortís la tinta, tant se valia. Tenia el color verd que els pares ens negaven sistemàticament per inútil. A la nit, m’adormia dibuixant sobre el coixí l’objecte estimat, el seu gruix incòmode, la part blava de baix, la part blanca de dalt amb les quatre palanquetes: la blava, la negra, la vermella i la verda, la boleta al damunt... El clic-clic em perseguia durant el dia, sentia la fressa que feia el meu objecte de desig quan aquell nen escrivia sobre el paper. La tortura va durar fins que els pares, tips de sentir-me’n parlar, em van regalar un d’igual. Quan el vaig tenir a la mà, em vaig enfonsar, ja no el volia, ja no seria l’únic de tota la classe, les mirades es dividirien en dos, però jo m’enduria la pitjor part perquè no havia estat el primer a posseir-lo.

Saps, Pablete?, trobo que no m’ha fet cap bé tornar un dia rere l’altre a aquest record; a força d’estudiar-la, l’enveja s’ha anat apoderant dels pocs racons que no li estaven permesos, per això avui, en el dia del nostre aniversari, m’he despertat amb quatre convenciments que no em treuràs del cap:

-Primer: Sento enveja de mi mateix per ser tan envejós de la meva enveja. No intentis traduir-ho, jo ja ho he fet i cada cop m’envejo més.

-Segon: Voldria ser un ameba. Sento enveja de la seva facilitat de viure, morir, moure's, alimentar-se, de tot, però sobretot, de no pensar, de no saber que hi ha coses envejables al seu voltant. Quina felicitat un cervell que descansa o, encara millor, quina enveja no envejar res. 

-Tercer: A partir d’avui dono per acabada la nostra relació. Com tu diries, fue lindo mientras duró, i sé que et trobaré a faltar, que somiaré amb la teva veu suavitzant i amansidora. Però no tan sols no he deixat d’envejar l’univers sencer, sinó que, a força de pensar-hi, ara l’envejo més encara. 
-Quart: No t’ho volia dir, però l’altre dia vaig veure com miraves la jaqueta de pell girada que m’acabava de comprar amb la bufanda de la feina i em va semblar reconèixer aquella mirada engolidora. Pel teu propi bé, deixa’m marxar, no vull encomanar-t’ho.

Doncs bé, Pablito, feliç aniversari i adéu, i recordá que no sos vos, soy yo.

Rep una forta abraçada,

                                                                                              

diumenge, 9 de gener del 2011

'Sunset Park', Paul Auster, Edicions 62

Cada cop que Paul Auster publica un llibre em trobo davant el dilema de llegir-lo o no i sempre caic en el parany de fer-ho. Tot el que ha escrit després de ‘Bogeries de Brooklyn’ haig de confessar que no m’ha agradat. ‘L’home a la foscor’ em va semblar una novel·la totalment prescidible. Pel que fa a ‘Invisible’, no va deixar-me cap petja. L’avantatge de les obres d’Auster és que són de fàcil lectura.

Auster és a la literatura el que Allen és al cinema. Tots dos, normalment, centren les seves obres a Nova York, cada any ens presenten un treball (en ocasions reixit, en altres no tant) i, sovint, els seus personatges gaudeixen d’un cert pedigree intel·lectual.

A ‘Sunset Park’, el protagonista principal, Miles Heller, és un jove amb molt talent i fill d’un prestigiós editor independent i d’una actriu que interpreta Beckett en un teatre de Nova York.

La novel·la comença amb un Miles vivint a Florida desnonant pisos i fent-hi fotografíes dels objectes que han deixat els que hi vivien. Allà coneix Pilar, una jove estudiant d’origen cubà i menor d’edat. Miles fa set anys que ha deixat els estudis tallant, també, qualsevol relació amb la seva família. Als setze anys presencia l’atropellament del seu germanastre, fet del qual se sent culpable. Aquest sentiment de culpa el fa deixar-ho tot. Una germana de la Pilar, però, intenta extorquir-lo pel fet de tenir relacions amb la menor. Per aquest motiu, torna a Nova York.

Auster incideix en els temes de sempre, l’atzar , el sentiment de culpa o la vellesa.

No he trobat, però, emoció ni en els personatges ni en el que els hi passa. El Miles projecta en la Pilar tot allò que ell no ha estat capaç de fer però d’una manera que no s’adiu gens amb l’edat que té. Al cap i a la fi estem parlant d’un home de 24 anys. Amb tot, al final de la història el personatge s’ensorra per un fet, al meu entendre, insignificant.


La resta dels personatges, l’Ellen, l’Alice o en Blind són massa estereotipats.

En definitiva, he tornat a caure en el parany de l’Auster i, de ben segur, que no será l’últim cop.

No som davant d’una mala novel·la però sí que podríem esperar més de l’autor de ‘El palau de la lluna’ o de ‘Bogeries de Brooklyn’.