Veredicte del II Premi de Narrativa Curta L'Illa-Vadelletra

Reunit el dia 16 de gener el jurat, format per Carme Ballús, Margarida Montsant, Elena Jardí, Jordi Sanz i Manel Xicota, ha decidir que el relat guanyador del II Premi de Narrativa Curta L'Illa-Vadelletra  sigui  'De bolígrafs i amebes'. Un cop oberta la plica, l'autora guanyadora és la Cristina de Souza Fuentes. El tema d'aquesta convocatòria era l'enveja.

El premi li serà lliurat el dia 28 de gener a les 19 hores a la Llibreria L'Illa. Consistirà en un cap de setmana a la casa rural El nus de pedra, gentilesa dels seus propietaris, i un lot de llibres ofert per la Llibreria L'Illa.

Tal i com diuen les bases us oferim aquí el relat guanyador per tal de que pogueu guadir de la seva lectura:

De bolígrafs i amebes

Mollet del Vallès, 29 de febrer de 2010

Benvolgut Pablito,

Fa quatre anys justos des del dia que vaig trucar a la teva porta de pomposes lletres daurades i missatge senzill: Pablo Garcia, terapeuta.

Mira, Pabliche, junts hem desembolicat fil per randa tota la foscor d’aquesta teranyina que em menja per dins; t’has entestat a fer-ho a partir d’aquell record de la meva preadolescència que m’obsessiona i, així, en les sessions setmanals sempre hi ha hagut tres cadires: la teva, la meva i la del meu jo de sisè de primària. Has desgranat la mirada del jo que es delia per tenir el boli de quatre colors del nen del pupitre del costat, has estudiat tots els sentiments que li despertava: la mirada àvida, la necessitat de tocar-lo i fer baixar, una rere l’altre, les quatre mines, sobretot la verda. Els ulls de tota la classe estaven fixos en el moviment del dit gros i en el sorollet que se sentia en aparèixer la mina desitjada. No hi feia res que el boli no escrivís bé, que de vegades embrutés tota la plana o que no sortís la tinta, tant se valia. Tenia el color verd que els pares ens negaven sistemàticament per inútil. A la nit, m’adormia dibuixant sobre el coixí l’objecte estimat, el seu gruix incòmode, la part blava de baix, la part blanca de dalt amb les quatre palanquetes: la blava, la negra, la vermella i la verda, la boleta al damunt... El clic-clic em perseguia durant el dia, sentia la fressa que feia el meu objecte de desig quan aquell nen escrivia sobre el paper. La tortura va durar fins que els pares, tips de sentir-me’n parlar, em van regalar un d’igual. Quan el vaig tenir a la mà, em vaig enfonsar, ja no el volia, ja no seria l’únic de tota la classe, les mirades es dividirien en dos, però jo m’enduria la pitjor part perquè no havia estat el primer a posseir-lo.

Saps, Pablete?, trobo que no m’ha fet cap bé tornar un dia rere l’altre a aquest record; a força d’estudiar-la, l’enveja s’ha anat apoderant dels pocs racons que no li estaven permesos, per això avui, en el dia del nostre aniversari, m’he despertat amb quatre convenciments que no em treuràs del cap:

-Primer: Sento enveja de mi mateix per ser tan envejós de la meva enveja. No intentis traduir-ho, jo ja ho he fet i cada cop m’envejo més.

-Segon: Voldria ser un ameba. Sento enveja de la seva facilitat de viure, morir, moure's, alimentar-se, de tot, però sobretot, de no pensar, de no saber que hi ha coses envejables al seu voltant. Quina felicitat un cervell que descansa o, encara millor, quina enveja no envejar res. 

-Tercer: A partir d’avui dono per acabada la nostra relació. Com tu diries, fue lindo mientras duró, i sé que et trobaré a faltar, que somiaré amb la teva veu suavitzant i amansidora. Però no tan sols no he deixat d’envejar l’univers sencer, sinó que, a força de pensar-hi, ara l’envejo més encara. 

-Quart: No t’ho volia dir, però l’altre dia vaig veure com miraves la jaqueta de pell girada que m’acabava de comprar amb la bufanda de la feina i em va semblar reconèixer aquella mirada engolidora. Pel teu propi bé, deixa’m marxar, no vull encomanar-t’ho.

Doncs bé, Pablito, feliç aniversari i adéu, i recordá que no sos vos, soy yo.

Rep una forta abraçada,

                                                                                              

'Sunset Park', Paul Auster, Edicions 62

Cada cop que Paul Auster publica un llibre em trobo davant el dilema de llegir-lo o no i sempre caic en el parany de fer-ho. Tot el que ha escrit després de ‘Bogeries de Brooklyn’ haig de confessar que no m’ha agradat. ‘L’home a la foscor’ em va semblar una novel·la totalment prescidible. Pel que fa a ‘Invisible’, no va deixar-me cap petja. L’avantatge de les obres d’Auster és que són de fàcil lectura.

Auster és a la literatura el que Allen és al cinema. Tots dos, normalment, centren les seves obres a Nova York, cada any ens presenten un treball (en ocasions reixit, en altres no tant) i, sovint, els seus personatges gaudeixen d’un cert pedigree intel·lectual.

A ‘Sunset Park’, el protagonista principal, Miles Heller, és un jove amb molt talent i fill d’un prestigiós editor independent i d’una actriu que interpreta Beckett en un teatre de Nova York.

La novel·la comença amb un Miles vivint a Florida desnonant pisos i fent-hi fotografíes dels objectes que han deixat els que hi vivien. Allà coneix Pilar, una jove estudiant d’origen cubà i menor d’edat. Miles fa set anys que ha deixat els estudis tallant, també, qualsevol relació amb la seva família. Als setze anys presencia l’atropellament del seu germanastre, fet del qual se sent culpable. Aquest sentiment de culpa el fa deixar-ho tot. Una germana de la Pilar, però, intenta extorquir-lo pel fet de tenir relacions amb la menor. Per aquest motiu, torna a Nova York.

Auster incideix en els temes de sempre, l’atzar , el sentiment de culpa o la vellesa.

No he trobat, però, emoció ni en els personatges ni en el que els hi passa. El Miles projecta en la Pilar tot allò que ell no ha estat capaç de fer però d’una manera que no s’adiu gens amb l’edat que té. Al cap i a la fi estem parlant d’un home de 24 anys. Amb tot, al final de la història el personatge s’ensorra per un fet, al meu entendre, insignificant.

La resta dels personatges, l’Ellen, l’Alice o en Blind són massa estereotipats.

En definitiva, he tornat a caure en el parany de l’Auster i, de ben segur, que no será l’últim cop.

No som davant d’una mala novel·la però sí que podríem esperar més de l’autor de ‘El palau de la lluna’ o de ‘Bogeries de Brooklyn’.

Dies de dol per la llengua

Aquest bloc no l'hem pensat per vessar-hi opinió política, sinó per comentar aquells llibres que ens agraden i que creiem que poden ser d'interès públic. Però les tres sentències fetes públiques pel Tribunal Supremo de Madrid, ens han  trasbalsat. Es tracta del pitjor atac que ha patit la nostra llengua durant el periode, ara sí malanomenat, democràtic.

Tots aquells partits polítics que han fet bandera de l'anticatalanisme com a arma política ja ho poden ben celebrar. La sentència del Tribunal Constitucional escapçant un Estatut ja prou escapçat al Congreso de Diputados ha permès aquest absurd. Ara caldrà esperar quina serà la resposta del nou govern.

Mentrestant encetarem un dol per la llengua que esperem que acabi aviat.

'Sukkwan Island', David Vann, Editorial Empúries

Novel·la de nom impronunciable, 'Sukkwan Island' suposa el debut literari de David Vann al nostre país.

El Jim opta per reconstruir la seva vida al costat del seu fill Roy, marxant a viure a l'illa de Sukkwan. Es tracta d'un illot situat a Alaska, inhabitat i incomunicat. La idea és viure-hi durant 12 mesos.

Roy es veu sorprès pel comportament del pare, ja que mentre de nit plora i li explica els seus fracassos personals, de dia actua amb naturalitat, com si res no hagués passat. El fet és que l'aïllament no deixarà d'influir-los negativament.

El pare del David Vann es va suicidar en aquesta illa, on va anar a viure després de demanar-li que hi anés amb ell. Ell s'hi va negar i es va quedar a viure a Califòrnia amb la seva mare.

Som davant una obra curta i duríssima. La relació paterno-filial és d'aquelles que deixen petja i la novel·la et persegueix molts dies després d'haver-la llegit.

Tot i aquesta contundència, 'Sukkwan Island' ens arriba després d'haver estat un èxit de vendes als Estats Units i a França. Donat el tema, no sabem si a casa nostra tindrà un acollida tan entusiasta tot i que, sens dubte, l'obra s'ho val.

'Mapa mut', de Rubèn Intente, Angle Editorial

Vaig agafar la novel·la per recomanació del Biel Barnils, company llibreter que exerceix a La Tralla de Vic. En passen tantes per les nostres mans que moltes d’elles ho fan sense que hi puguis parar gaire atenció. A més, l’obra tenia una altre pega i és que era una òpera prima, cosa doblement perillosa i arriscada.

Tot i aquesta malfiança, vaig començar a llegir-la i em costava déu i ajuda deixar-la, buscant en tot moment una estona lliure per tal de tornar-m’hi a enganxar.

 ‘Mapa mut’ m’ha sorprès tant pel seu contingut com per la seva forma. És una novel·la amb constants salts endavant i endarre en el temps i en l’espai. Cal tenir molta experiencia perquè aquests recursos reixexin i Rubèn Intente ho aconsegueix amb èxit.

Com he llegit en altres blocs i en alguna ressenya, som davant una obra que tracta de la solitud i de com les persones que ens envolten poden resultar, a voltes, unes perfectes desconegudes.

La novel·la comença quan la Judit Bonjoch emprèn un viatge a Califòrnia per tal de d’esbrinar d’una vegada per totes què se n’ha fet de la Marta , la seva germana gran, desapareguda fa uns anys després d’haver abandonat els estudis per marxar a fer de cooperant a Estelí, Nicaragua. La Marta coneix en Josh, un fotògraf nordamericà a qui anirà a visitar a Los Angeles. És després d’aquest viatge que se’n perdrà la pista i la seva família no tornarà a tenir notícies d’ella.

A partir d’aquí tot aquest entorn familiar viurà en funció d’aquesta desaparició i amb l’esperança de trobar algun signe que els permeti pensar que encara és viva. 

Per a la Judit comença un viatge a Ítaca particular. Un recorregut vital cap a la maduresa. Arriba un moment en què al lector el que l’importa no és saber en quin estat es troba la Marta sinó tota l’evolució que pateix la Judit i el seu entorn.

En definitiva, som davant una primera novel·la sorprenent i molt ben cuinada que ens ha fet descobrir un autor que té moltes coses a dir.

 

'El garrell', Loís Delluc, Club Editor

La Maria Bohigas, néta de Joan Sales i editora de Club Editor, ha tingut l’encert de reeditar aquesta magnífica novel·la occitana, ja publicada i traduïda pel seu avi l’any 1963.

No és l’única obra de la literatura occitana del segle XX que Bohigas recupera, ja ho havia fet uns mesos abans amb ‘Catoia l’enfarinat’, de Joan Bodon, traduïda per Artur Quintana.

Es tracta d’una novel·la histórica ambientada al segle XVI a la regió del Perigord, una zona d’Occitània que es resisteix a sotmetre’s al poder del rei de França. El protagonista és el Garrell, un noi coix, fill d’una dona acusada de bruixeria. Viuen al bell mig del bosc en una cabana i subsisteixen gràcies a l’almoina i a allò que la terra els ofereix, fruits del bosc, animals, etc.

És anomenat el Garrell perquè és coix d’una cama. Un bon dia la seva mare és detinguda acusada de bruixeria i portada presonera a Sarlat. Amb la finalitat de salvar-la es trasllada a aquesta ciutat i , juntament amb el Toca-Viola, es dedica a tocar pels carrers per tal d’aconseguir diners per alliberar-la.

En aquest periple ens mostra una zona devastada per lluites de poder i de religió, entre papistes i hugonots.

Val a dir que la narració és d’una gran bellesa, no sabem si pel text en sí o per la magnífica traducció del gran Joan Sales.

Amb el regust dels clàssics.

'Cada set onades', Daniel Glattauer, La Campana

Ja ha arribat la segona part de la celebrada 'Contra el vent del nord'. El Leo Leike i l'Emmi Rothner tornen a comunicar-se via e-mail després de que ell torni de Boston, continuant, així, aquesta història d'amor epistolar.

En aquest entrega apareix el contrapunt de la Pamela, a la que el Leo coneix durant la temporada americana.

La història no sorprèn tant com la primera part però sí que els personatges queden més ben dibuixats. Glattauer se'ns continua mostrant com un mestre en l'art de mantenir el lector enganxat.

El desenllaç està servit i de ben segur que no us en podreu estar de descobrir-lo. Des d'aquí no us en desvetllarem res, qualsevol cosa que afegim seria donar-vos pistes. Només desitgem que en gaudiu i que el final sigui del vostre gust.