dilluns, 22 de març del 2010

'Arrels nòmades', Pius Alibek, Edicions La Campana


Al cap d'uns anys d'haver-nos obsequiat amb una esplèndida traducció de la magnífica novel·la 'L'edifici Iacobian', d'Alaa Al Aswaani, editat per 1984, Pius Alibek ens ofereix una obra pròpia.

Es tracta d'un llibre autobiogràfic que cobreix el periode des del seu naixement, l'any 1955 a Ankawa, fins la seva marxa de l'Iraq, l'any 1981.

Segons diu el mateix autor a la contracoberta, va escriure 'Arrels nòmades' per tal d'explicar a la seva filla Aya Maria d'on venia el seu pare.

Resaltar el fet de que l'hagi escrita en català és treure-li valor a una obra que té moltes virtuts i una qualitat evident.

L'escriptura d'Alibek flueix amb gran facilitat com és habitual en escriptors orientals, qui sap si per la gran tradició oral que tenen.

Descobrim un Iraq que el mateix autor diu que no tornarà mai més. Ens trobem en un país que, malgrat la dictadura baasista, gaudeix d'una situació molt favorable amb un nivell educatiu i de vida acceptables i on les dones guadeixen de les mateixes oportunitat que els homes. Hi conviuen diverses llengües i religions, el mateix Alibek és cristià, d'origen assiricaldeu i la seva llengua materna és l'arameu.

Després de passar els primers anys de la seva vida a Ankawa (Kurdistan), el seu pare, funcionari de l'estat, és destinat a Bàssora. Allà passarà part de l'adolescència fins que marxa a Baghdad, primer per estudiar en un seminari i després per llicenciar-se en filologia anglesa. 

Hi ha escenes delicioses com quan acompanya el pare a Al-Ahuar, uns aiguamolls al sud de l'Iraq, actualment contaminats amb urani enriquit, on vivia un poble ancestral totalment integrat en el seu entorn natural o bé quan, en un viatge a Ankawa, el seu oncle, parlant arameu l'aconsella, in situ, com ha de lligar amb una noia a la qual acopanyen.

La part més dura és quan el destinen al desert per fer el servei militar però Alibec té la virtut de no dramatitzar mai les situacions. Sempre sap extreure'n la part positiva i quan no n'hi ha, es mostra resignat però sense rendir-se.

Com a mostra us oferim un fragment de la conversa final  davant del funcionari de duanes que li ha de permetre la sortida del país:
-I creus que hi aniràs a Espanya?
-Si vostè ho vol!
-Què hi aniràs a fer a Espanya?
-Turisme.
-Així que turisme. I no no t'hi deixo anar?
-Doncs no hi aniré.
Us recomanem vivament que la llegiu i que escolteu l' entrevista que l'autor va oferir a Vilaweb  arran de la presentació de l'obra, hi descobrireu una persona sàvia i molt erudita.