Quan em recomanen una novel·la dient-me que és divertida, normalment ja ni l’agafo i si hi afegim que ve amb una faixa on diu textualment “continuarà rient molt després d’haver tancat el llibre” ja apreto a córrer, directament.
Malgrat tot he agafat el llibre el cap de semana i hi he estat ben enganxat. La novel·la fou publicada l’any 1955 als Estats Units i va vendre dos milions d’exemplars. Patrick Dennis és el pseudònim d’Edward Everett i, alhora, el nom del protagonista.
Som als Estats Units durant els feliços anys 20 del segle passat, el Patrick es queda orfe als 12 anys i anirà a viure a Nova York a casa de la tieta Mame, germana del seu pare i únic familiar que li queda. Els seus diners i l’educació estaran vigilats pel Sr. Babcock en nom de la Knickerbocker Trust Company. La tieta Mame té una mentalitat i uns valors totalment contraris als del seu germà. El Patrick quedarà fascinat des del primer moment.
Des d’un bon començament se succeïran les situacions grotesques i delirants, com quan el Sr. Babcock descobreix que el Patrick no va a l’escola que el señor Dennis havia deixat escrit al testament o la cacera de la guineu a la que es veu abocada la tieta en contra de la seva voluntat. Val a dir que en cap moment decau el ritme, ni tan sols quan la Mame és ja una dona gran i, aparentment, més assenyada.
En definitiva, no apreteu a córrer, com hagués fet jo, si us trobeu el llibre al davant. Som davant una novel·la divertida, enginyosa i, de ben segur, caureu fascinats als peus de la tieta Mame.
Un gran encert de Quaderns Crema recuperar aquest títol que, per motius obvis, no es va poder publicar a casa nostra en el seu dia.
Entrades
3 comentaris:
Carles, vaig estar mirant-me'l un dels darrers dies que vaig venir per la llibreria i a mi em va passar el mateix, al llegir la faixa ja no vaig tenir ni ganes de llegir la contraportada ni de fullejar-lo. En ocasions com aquestes, les vostres recomanacions valen el seu preu en or! Els editors us ho haurien d'agrair i, evidentment, s'haurien de repensar faixes com aquestes.
Entenc aquesta sensació de no refiar-se ni un pèl de les novel·les divertides. No sé si és perquè es tendeix a veure l'humor com un gènere menor, o simplement resulta difícil de recomanar-lo.
Bona ressenya, el llibre sembla molt interessant.
Gràcies Manel i Estretdebering. Espero que us agradi si decidiu llegir-la. En parlem...
Publica un comentari a l'entrada