Les benignes

Amics, vaig dir-vos que trigaria a fer una altra entrada perquè estava llegint 'Les benignes', de Jonathan Littell, i en tenia per dies. Encara no l'he acabada i no faré ara cap judici de l'obra.

El que sí que vull manifestar és el que ja m'havia comentat el Manel, la versió catalana, editada per Quaderns Crema, està plena d'errades. N'hi ha de tipogràfiques, d'ortogràfiques, hi ha paràgrafs repetits, accents mal posats. En fi, és tot un reguitzell de despropòsits.

És estrany que una editorial prestigiosa com Quaderns Crema posi al carrer un llibre en un estat tan lamentable. Tots els lectors som víctimes, des de fa un temps, d'aquesta manca de respecte. Cada cop és més freqüent trobar-nos amb paraules mal separades, accents eliminats, etc. Esperem que la figura del corrector professional i ben remunerat torni al món de la impressió.

Palestina als nostres ulls

Dilluns 14 de gener a les 20 h, presentarem el llibre ‘Palestina als nostres ulls’, editat per la Xarxa d’enllaç amb Palestina. Es tracta d’un recull d’experiències escrit per cooperants que hi han anat, coordinat per la Maria Pardo. És un acte fet en col.laboració amb la Plataforma Aturem la Guerra de Mollet.

Comptarem amb la presència de la Maria Pardo i els conductors seran representants de la Plataforma.

Us hi esperem.

Quanta, quanta Rodoreda...

Comença l'any Rodoreda.

La primera commemoració oficial ha estat l'adaptació teatral de 'La plaça del Diamant'. Vaig anar al Nacional el dia de l'estrena i puc dir que no em va agradar. L'obra es divideix en tres parts, la primera, amb una durada d'una hora i mitja, és una successió contínua de decorats que no permet que l'espectador agafi el fil de la història (com es nota que paga el contribuent!). La segona i la tercera part, més curtes, estan millor però no com per tirar coets.

Tractant-se d'una adaptació no cal ser estrictament fidel a l'obra original, en aquest sentit trobo que la pel·lícula estava molt millor. La interpretació dels actors principals tampoc no em va agradar. Una Sílvia Bel, en el paper de Colometa, sense força i un Marc Martínez, com a Quimet, lamentable. Sí que val la pena remarcar el treball d'algunes de les actrius secundàries com la Mercè Arànega, l'Imma Colomer o l'Anna Sahún.

Esperem que les properes iniciatives oficials siguin més reeixides.

Vull fer esment en aquest post, tal com diu el títol, de la darrera novel·la de la Rodoreda, 'Quanta, quanta guerra...'. Fou publicada per primer cop l'any 1980. La pròpia Rodoreda fa el pròleg, on diu que va escriure l'obra tres cops de cap a peus abans no es va va decidir a publicar-la. El protagonista, l'Adrià Guitart és un jove que marxa de casa buscant llibertat i conèixer món. Com diu l'autora en el pròleg, és un antiheroi. Va passant per diversos escenaris i coneixent persones diverses però, de fet, va lliscant per tot arreu com de puntetes.

Hi ha fragments de la història que són realment poètics i d'altres que són paranoies de l'autora. Amb tot crec que val molt la pena llegir-la. No busqueu una obra que parli de la guerra, com 'Incerta glòria'. La guerra és una excusa per tal de dibuixar els escenaris i les situacions que es trobarà l'Adrià. Rodoreda ja avisa que "en 'Quanta, quanta guerra...', de batalla, allò que se'n diu una batalla, no n'hi ha cap".

Bé aquest és el darrer post de l'any. Potser trigaré una mica en publicar el següent. Tinc dos motius de pes, el primer que aquests dies hi ha feina a la llibreria i el segon és que estic llegint 'Les benignes', una novel·la que només té 1150 pàgines.

Bon any!

La bella Itàlia/3. 'El librero de Selinunte'

Amb aquesta entrada acabo la sèrie dedicada a llibres d'autors italians (tot i que en tinc algún més a la reserva).

El Javier Santillán, editor de Gadir, em va dir, a l'acte de lliurament del Premi Llibreter d'enguany, que estava a punt de treure una novel·la que em recomanava molt, 'El librero de Selinunte', de Roberto Vecchioni. L'autor és un conegut cantautor italià, a més d'escriptor i professor de literatura.

Tant aviat va arribar a la llibreria, la vaig agafar i vaig llegir-me-la.

És una novel·la molt curteta (12o pàgines) que ret homenatge a la literatura i als petits llibreters com a prescriptors d'antics i nous lectors. Està farcida de cites literàries, detalladament referenciades al final del llibre, i adapta el conte del 'Flautista de Hamelin' per mostrar-nos com seria el món si un bon dia desapareguessin les paraules.

Estem davant d'un caramelet que només pot sortir d'una editorial amb poca estructura i amb molta dedicació i amor per la literatura com és Gadir.

La bella Itàlia/2. 'Com déu mana'

Feia temps que volia llegir una novel·la del Niccolò Ammaniti. Un cop que el Vicenç Villatoro va estar a la llibreria presentant un dels seus llibres me'l va recomanar. Les primeres novel·les que li van traduir al nostre país venien amb el segell de 'realisme brut' i jo el relacionava amb un tipus de literatura que no m'agrada.

'Com déu mana' arriba després d'haver rebut el premi Strega i haver venut 700.000 exemplars a Itàlia.

Haig de dir que Ammaniti és un mestre narrant situacions i controla molt bé el ritme de l'obra. Els personatges són molt marginals i tant podrien viure en el suburbi d'una ciutat italiana com a Los Angeles, a Nova York o a una barriada de qualsevol ciutat de l'extrarradi barceloní.

És una obra molt recomanable per als seguidors d'autors com Irvine Welsh o Bret Easton Ellis.

La bella Itàlia/1. 'La lluna de paper'

He titulat aquesta serie d'entrades com 'La bella Itàlia' perquè els tres últims llibres que he llegit són d'autors italians.

Portava una temporada molt dolenta de lectures i vaig pensar que la millor manera de trencar aquest dinàmica era agafar una novel·la negra. Vaig triar 'La lluna de paper', la darrera aventura del comissari Montalbano. Camilleri decep poques vegades.

El policia sicilià ha d'investigar la mort de l'Angelo Pardo, un exmetge reconvertit en visitador mèdic. El que sembla un crim passional, esdevindrà un bon embolic on es barrejaran drogues, joc, delictes financers, etc.

Salvo Montalbano comptarà amb l'ajut inestimable d'en Catarella, que serà l'encarregat de trobar el 'pas de bord' de l'ordinador de l'Angelo.

En definitiva, es tracta d'una novel·la divertida, amb personatges molt entranyables i plena de sorpreses pel que fa a la investigació policial. Us la recomano.

Presentació 'El setè camió'

Dijous 22, vam presentar a la llibreria 'El setè camió', de l'Assumpta Montellà. Potser no va venir tota la gent que esperàvem però el que sí que puc assegurar és que qui va venir va tenir la sensació d'assistir a un moment d'aquells que valen la pena.

Sempre que ens trobem amb l'Assumpta passa alguna cosa especial. Quan va venir a presentar 'La maternitat d'Elna', al final de la presentació ens va fer posar el preludi de la suite nº 1 de Bach interpretat per Pau Casals perquè era la música que l'Elisabeth Eidenbenz posava a les mares quan estaven alletant els nadons. Li vaig comentar que la Carla, la meva filla petita, també tocava el violoncel. Al cap de poques setmanes s'havia de fer un homenatge a l'Elisabeth al Palau Robert, amb presència de molt fills d'Elna i em va proposar que fos la Carla qui toqués la peça. Va ser un moment màgic per moltes coses, per l'emoció de tota aquella gent que es trobaven allà després de tants anys d'oblit i, sobretot, perquè va ser de les últimes vegades que la meva mare, diagnosticada de feia dos mesos d'un càncer de pàncrees que seria fulminant, va poder acompanyar-nos en unes condicions encara força bones a escoltar com tocava la seva néta.

Dijous passat, en comentar l'Assumpta que el govern de Catalunya encara no havia esta capaç de col.locar una trista placa al Coll de Lli indicant que per allà va passar el president Companys camí de l'exili, algú del públic va proposar que fóssim nosaltres els qui ho féssim. D'aquí va sortir una curiosa iniciativa. Vam quedar que diumenge 3 de febrer faríem una excursió a la Vajol, col.locaríem la placa i faríem un volt per la zona i, esclar, pel búnker del Negrín. Tothom qui es vulgui apuntar només cal que es posi en contacte amb nosaltres. La idea és llogar un autocar i repartir entre tots les despeses de la placa.