Presentació 'L'últim patriarca', de Najat El Hachmi

Dimecres 16 d'abril a les 20 h, presentarem el llibre 'L'últim patriarca' de la Najat El Hachmi, publicat per Planeta. Es tracta del darrer Premi Ramon Llull de novel·la convocat per la mateixa editorial i pel Govern d'Andorra.

L'acte, de manera excepcional, no tindrà lloc a la llibreria sinó al Casal Cultural (Rambla Balmes 2), fruit d'una nova, i esperem que periòdica, col·laboració amb dita entitat. Serà conduït per la periodista Montse Eras i gaudirem de la presència de l'autora.

Es tracta d'una molt bona novel·la. Dividida en dues parts, la primera comença amb el naixement de Mimoun, la seva joventut al seu poble i la seva arribada a Catalunya. La segona arrenca amb el reagrupament familiar de Mimoun, la seva dona i els fills a la capital comarcal catalana.

El protagonista se'ns presenta com un individu capriciós i egocèntric fruit d'una educació masclista i de la sobreprotecció que li procuren les dones que l'envolten. L'eix principal de la segona part serà el xoc constant, generacional i cultural, amb la seva filla.

No m'extendré més en l'explicació de l'obra. Només dir-vos que ja vam convidar fa uns anys la Najat per parlar-nos del seu anterior llibre, 'Jo també sóc catalana', que aprofitem per recomanar de nou.

"Trena de cendra", de Carme Guasch

Felicito l'editorial Columna per haver rescatat un text tan i tan bo. Davant de l'allau constant de novetats és difícil fixar-te en llibres que no vagin acompanyats d'un fort aparell mediàtic.

La novel·la ha estat editada amb motiu del desè aniversari de la mort de l'autora. La Carme Guasch va néixer a Figueres l'any 1928 i va morir a Badalona el 1998.

El comentari que l'Imma Monsó fa a la coberta del llibre crec que no li fa justícia: 'Un llibre delicat, lúcid, commovedor...Una peça de col·leccionista en la literatura de dol'. 'Terra de cendra' és molt més que literatura de dol. És una excel·lent novel·la sobre l'amor, l'amor de parella i sí que és un llibre 'delicat, lúcid i commovedor'. La prosa de la Carme Guasch és molt poètica i et reconcilia amb la literatura. Hi ha molts autors que prioritzen la forma per sobre del contingut o a l'inrevés. A 'Trena de cendra' el llenguatge està en funció de la història que ens explica.

És un llibre dur, molt dur, que requereix un estat d'ànim especial per llegir-lo però que té fragments deliciosos que traspuen sinceritat pertot.

Us en transcric un fragment del començament:

'Em desperta a poc a poc, com la fulla d'un ganivet que entra lentament en el meu cervell, un pensament turmentador: ets mort. Abans d'entendre-ho, abans i tot de sentir el mal que em fa, jo ja ho sabia: tinc entre els braços el teu coixí on, bo i adormida, dec haver estat buscant endavades. Ets mort. Ets mort. Ets mort'.

Un fragment de vidre

A petició del Gonzalo, i amb permís del Josep, transcric un dels fragments de vidre inclosos en el llibre homònim del Josep Masats.

Cançó de bressol

Vas fent ning-nang

damunt del cordonet

umbilical.

La mare et bressa,

fas nones i somrius

-no tinguis pressa.

Del paradís

te'n queda una ferida

en el melic.

Presentació de 'Fragments de vidre'

Dijous 6 de març a les 20 h, presentarem a L'Illa el nou poemari de Josep Masats, 'Fragments de vidre', editat per Emboscall.

L'autor serà present a l'acte, al llarg del qual es recitaran poemes del llibre.

Hi sou tots convidats.

'Tan lluny de Roma', de Joan Maria Bigas

En un intent de trobar noves veus dins la narrativa catalana, vaig agafar, amb cert escepticisme, aquesta novel·la. Els comentaris elogiosos de l'Antoni Marí i de la Teresa de la llibreria 'El cucut' n'eren, val a dir-ho, una garantia.

Claudio Toscani, fill de l'arquitecte Augusto Toscani i de l'actriu Serenella Positano, furga dins la vida i l'obra del Marco Amato, famós arquitecte recentment traspassat, que també és el seu pare adoptiu i examant de la seva mare.

A partir d'aquesta recerca, ajudat pel peculiar periodista Paris Martini, descobreix aspectes foscos del personatge tot rememorant la mitificada Roma dels cinquanta, mundana i desinhibida amb les estrelles de Cinecittà dominant la vida pública.

És una obra sobre la impostura i la vacuïtat de certes actituts socials amb una prosa molt fluida i formalment molt interessant.

Tot i que no ho ha dit en cap de les entrevistes que li he llegit diria que l'autor també ha volgut relacionar aquest grupet glamurós que protagonitza la novel·la amb alguns personatges de la sobrevalorada i buida gauche divine barcelonina. El personatge del Marco Amato podria recordar el Ricardo Bofill, tant pel seu tarannà social com pel tipus d'edificis que projecta en els darrers moments de la seva vida. Per no parlar del paral·lelisme entre la Serenella Positano i la Serena Vergano.

Ens trobem davant una bona novel·la i des d'aquí encoratgem l'autor perquè entre pont i pont (és enginyer de camins) continui delectant-nos amb les seves obres.

El dret a perdre's

L'altre dia, amb motiu del congrés de telefonia mòbil de Barcelona, vaig llegir que havien presentat un cel·lular amb gps incorporat.

No m'agrada gens aquesta moda de portar GPS al cotxe, em resulta molt més divertit i bonic agafar un mapa en paper a l'hora de planificar una ruta. Quan arribes a una cruïlla i no saps si tirar a dreta o a esquerra sempre hi ha aquells moments de tensió en què l'opinió del conductor no coincideix amb la de l'acompanyant que és qui està consultant el plànol. Això també forma part del viatge. Cal gaudir també de la travessia, com diu Kavafis. A més és molt desagradable anar sentint com una veu neutra et va dient què és el que has d'anar fent a cada moment.

Doncs si no vols caldo, tres tasses. Ara resulta que també podrem dur GPS tot caminant.

Perdre's pels carrerons de segons quins barris d'algunes ciutats pot produir unes sensacions ben agradables. Sempre recordo un cop que em vaig perdre per Venècia. Viatjava amb un amic i ens hospedàvem a un alberg juvenil a l'illa de la Giudecca. Un dia de bon matí, després d'una nit insomne, vaig sortir i em vaig perdre per l'entramat de carrers de l'illa, immers en una boirina persistent enmig d'un mar quiet i ple de misteris. Només per aquest moment ja va pagar la pena el viatge.

També recordo les passejades que fem de tant en tant en família pels carrers del Gòtic. Sempre descobrim algún racó, algún finestral o algún pati que ens havia passat desapercebut.

Des d'aquí reivindico el dret a perdre's i juro solemnement que no utilitzaré mai el móbil amb GPS.

Tobi Lolness. Un altre nyap

Després de l'edició decebedora que ha fet Quaderns Crema de 'Les benignes', vaig agafar una novel·la juvenil anomenada 'Tobi Lolness'. L'havia triada per una de les recomanacions mensuals que faig per Ràdio Mollet. Les crítiques són molt bones i l'argument força atractiu.

Doncs bé, a la primera línia de l'edició en català, editada per Empúries, ja em trobo amb el primer nyap: "En Tobi feia un mil·límetre i mig. Per d'edat que tenia...", en lloc de 'l'edat'.

Si al començament del llibre ja ens trobem amb una errada, què podem esperar-nos de la resta? La veritat és que se't treuen les ganes de continuar.