divendres, 21 de novembre del 2008

'Botxan', Premi Llibreter 2008




El Premi Llibreter de narrativa d'enguany ha anat a parar a la novel·la 'Botxan', editada per Proa i Impedimenta. Escrita l'any 1.909 és l'obra més coneguda de Natsume Sôseki, considerat el pare del la novel·la japonesa contemporània. Segons va dir Enrique Redel a l'acte de lliurament del premi, Botxan és un llibre de referència al Japó, on passa de pares a fills.
Es tracta d'una obra d'estructura molt senzilla i d'una temàtica plana però que resulta interessant per conèixer una mica la mentalitat japonesa. Botxan, el personatge principal, és un xicot ingenu però amb un sentiment de la lleialtat i de la tradició molt arrelat. L'humor és també un element important a l'obra.

'A causa del meu caràcter temerari, heretat del pare, no he parat de vessar-la des de la infantesa. Un dia, a l'època de l'escola primària, vaig llançar-me des del primer pis del col·legi i com a conseqüència d'aquest fet vaig haver de quedar-me al llit durant tota una setmana, sense poder moure el maluc. Si em pregunto per què vaig arribar a fer una bestiesa com aquella, no trobo cap raó de pes que ho justifiqui.'

Aquest primer paràgraf reflecteix perfectament el to de l'obra i del personatge.
La filosofia del premi llibreter és rescatar de l'oblit aquelles obres que hagin estat publicades en un periode determinat (en aquest cas entre l'1 d'agost de 2007 i el 31 de juliol de 2008) i que, degut al ritme frenètic amb què es publica, no hagi trobat el ressò que es mereixia per la seva qualitat. Atenent a les bases, 'Botxan' és un candidat ideal per al premi. És una obra que pot agradar més o menys però que suposa recuperar un clàssic i posar-lo a l'aparador, com va passar en el seu moment amb 'L'última trobada', del Sandor Marai, o amb 'El cinquè en joc', del Robertson Davies.
Dit això, crec però, que el Premi té una assignatura pendent importantíssima i és que no s'hagi premiat mai cap obra escrita en llengua catalana. És ben curiós que un premi impulsat pels llibreters de Catalunya no hagi premiat mai una autor en la llengua pròpia del país. D'ocasions n'hi ha hagut un munt, recordem que han estat finalistes obres tant importants com 'El millor dels móns' (Monzó), 'Calaveres atònites' (Moncada), 'Pa negre' (Teixidor) o 'La pell freda' (Sánchez Piñol). Es podria argumentar que el Monzó o el Moncada no el necessitaven perquè ja eren autors consagrats, o bé que 'La pell freda' ja havia estat un èxit de vendes (ho va estar a posteriori, no quan es va lliurar el premi) però hi ha hagut altres ocasions d'or que s'han malaguanyat. Per a mi la més clara va ser l'any passat amb 'L'alè del búfal a l'hivern', estàvem davant d'una obra excel·lent, d'una autora mallorquina, la Neus Canyelles, pràcticament desconeguda. Recreava els últims dies de l'escriptora Jean Rhys amb un llenguatge meravellós i una estructura treballadíssima. Finalment el premi va anar a para a 'Fa mil anys que sóc aquí', al meu entendre, una obra totalment prescindible.
L'any vinent el Premi farà 10 anys, una bona manera de celebrar-ho seria amb una obra en català.

dimarts, 11 de novembre del 2008

Presentació 'Justícia, no venjança', de Joan Corbalán


Dimarts 18 de novembre a les 20 h, presentem el llibre 'Justícia, no venjança', de Joan Corbalán. L'acte serà conduït per Pere Fortuny, membre destacat de l'Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat de Catalunya, i fill de Josep Fortuny, darrer alcalde republicà de Mollet, executat el 16 de juliol de 1939. Aquesta obra és precisament un encàrrec fet per aquesta associació.
Es tracta d'un cens dels executats pel franquisme a Barcelona entre els anys 1939 i el 1952. Corbalán n'ha documentat 1717. La majoria van ser afusellats al Camp de la Bota però també n'hi ha que ho foren a la Model o al fossar del castell de Montjuïc.
La major part del llibre són dades estadístiques però hi ha una primera part on analitza a grans trets com es va organitzar la repressió. Hi ha un capítol molt interessant on es recullen testimonis dels familiars d'alguns dels executats.
També inclou el diari de Jaume Riera Coll, un condemnat a mort del Papiol que escriu un diari durant el periode en què està a la Model.
Hi esteu tots convidats.

diumenge, 2 de novembre del 2008

'En el cafè de la joventut perduda', Patrick Modiano


"De les dues entrades del cafè, ella sempre feia servir la més estreta, la que deien la porta de l'ombra. Triava la mateixa taula, al fons de la sala. Els primers temps no parlava amb ningú, després va anar fent coneixença amb els personatges habituals del Condé, gairebé tots de la nostra edat, diguem entre els dinou anys i els vint-i-cinc. De vegades seia a la taula amb ells, però, per regla general, era fidel al seu lloc, allà al fons."
Aixì comença 'En el cafè de la joventut perduda'. L'argument gira entorn de la figura de la Louki, una noia misteriosa que un bon dia apareix al cafè Condé. La seva personalitat enigmàtica captiva a gran part dels parroquians.
L'obra està dividida en quatre parts amb quatre narradors diferents, un estudiant de l'Escola de Mines, un suposat detectiu contractat pel marit de la Louki per esbrinar-ne la seva desaparició, la mateixa Louki i Roland, el seu darrer amant.
Modiano fa servir sempre un to molt melangiós. Són constants les referències a un París desaparegut sota l'empenta del diner: "Al cap de molts anys, quan els carrers del barri només presentaven aparadors de luxe i una botiga de marroquineria ocupava l'espai del Condé..."
En una crítica a l'AVUI, el Màrius Serra es carregava la traducció del Joan Casas perquè utilitzava 'taulell' enlloc de 'barra' i també l'obra per tenir un final previsible. Pel que fa a la traducció és veritat que quan apareix la paraula 'taulell' et despista perquè penses que ens trobem en una botiga, el final tampoc no és d'allò més original, però tant li fa. L'interés de l'obra rau en l'evocació que fa Modiano del París de la rive gauche als seixanta.
M'ha agradat molt el primer capítol. La descripció del Condé m'ha recordat l'època de La Marieta, el bar de la Marina Duñach situat davant de l'església de Mollet, on anessis a l'hora que fos sempre trobaves una taula on seure i on tots els parroquians vam viure situacions i moments inoblidables
Al capdevall qui no ha tingut o desitjat mai un Condé o una Louki?