diumenge, 28 de desembre de 2008

'La casa de la mesquita', Kader Abdolah

Justificar a ambos lados

Editada en català per La Magrana, és la segona novel·la que llegeixo d'aquest autor. Kader Abdolah és el pseudònim de Hossein Sadjadi Ghaem-maghami Farahni. Abdolah té la particularitat d'escriure en holandès tot i ser iranià. Fa uns anys, després d'haver estudiat Física a Teheran, va haver d'exiliar-se a Holanda. Durant la seva etapa d'estudiant va lluitar contra el règim del Xa i, més tard, contra el de Khomeini.

La casa de la mesquita està a la ciutat de Senedjan. Allà ha viscut durant segles la família de l'Aga Djan, fabricant i comerciant de catifes que també controla el basar. La gent que l'envolta gaudeix de respecte i de benestar. A Iran, però, les coses aniran canviant. El règim despòtic del Xa desapareixerà amb l'empenta dels aiatol·làs i l'arribada de Khomeini al poder. De tot això n'és testimoni l'Aga Djan, que veu com tot al seu voltant trontolla.

El que em fascina dels escriptors de tradició musulmana és la facilitat que tenen per explicar històries. Potser és fruit d'una tradició oral que encara dura. Em passa amb el Naguib Mahfouz, amb el Maalouf o amb el Rafik Schami. La Najat El-hachmi, quan va venir a L'Illa a presentar 'L'últim patriarca', deia que, quan encara vivien al Marroc i no tenien televisor, la seva mare cada nit explicava unes històries que eren veritables novel·les i, si un dia no l'acabava, continuava a l'endemà en el mateix punt on l'havia interrompuda.

A banda de la fluidesa narrativa, també crida l'atenció la quantitat de personatges que hi surten. Tots tenen la seva funció dins la història, no n'hi ha cap de sobrer. Algun d'ells amb aquell punt de sensualitat tan persa que també trobem a les poesies d'Omar Jayyam.

Us recomanem la lectura de 'La casa de la mesquita' doncs us ajudarà a entendre un món tan complex per a nosaltres com és l'Iran actual tot gaudint de la bona literatura de Kader Abdolah.

dimecres, 10 de desembre de 2008

'La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina', Stieg Larsson



He caigut en la larssonmania, no em produeix cap mena de pudor admetre-ho.
Tan bon punt em va arribar el llibre a les mans vaig estar temptat de deixar les tres o quatre lectures que simultanejava i agafar-lo, però m'hi vaig resistir ferotgement durant uns dies. Finalment em vaig rendir. El resultat, un cop més, una nit d'insomni per acabar-lo.
Aquest segon lliurament de la trilogia Millenium no decebrà, en absolut, a aquells a qui els hagi agradat la primera. Potser el començament no és tan trepidant com a 'Els homes que no...' però aquí ja coneixem els personatges i l'autor i, per tant, esperem amb delit què és el que passarà. Larsson és especialista en obrir molts fronts a l'hora i en anar-los gestionant al seu gust per tal de mantenir el lector enganxat.
Les sorpreses son contínues i sempre surt aquell personatge que capgira el fil de la història.
La Salander se'ns mostra com una heroïna amb molt poques fisures però que va traspuant una humanitat cada cop més evident.
Nos patiu, no penso dir ni una paraula de l'argument, només una crítica, hi ha situacions que s'aguanten una mica amb pinces, especialment el final. Malgrat tot em declaro un fan fervent d'en Larsson i, Visca la Salander!!!


divendres, 21 de novembre de 2008

'Botxan', Premi Llibreter 2008




El Premi Llibreter de narrativa d'enguany ha anat a parar a la novel·la 'Botxan', editada per Proa i Impedimenta. Escrita l'any 1.909 és l'obra més coneguda de Natsume Sôseki, considerat el pare del la novel·la japonesa contemporània. Segons va dir Enrique Redel a l'acte de lliurament del premi, Botxan és un llibre de referència al Japó, on passa de pares a fills.
Es tracta d'una obra d'estructura molt senzilla i d'una temàtica plana però que resulta interessant per conèixer una mica la mentalitat japonesa. Botxan, el personatge principal, és un xicot ingenu però amb un sentiment de la lleialtat i de la tradició molt arrelat. L'humor és també un element important a l'obra.

'A causa del meu caràcter temerari, heretat del pare, no he parat de vessar-la des de la infantesa. Un dia, a l'època de l'escola primària, vaig llançar-me des del primer pis del col·legi i com a conseqüència d'aquest fet vaig haver de quedar-me al llit durant tota una setmana, sense poder moure el maluc. Si em pregunto per què vaig arribar a fer una bestiesa com aquella, no trobo cap raó de pes que ho justifiqui.'

Aquest primer paràgraf reflecteix perfectament el to de l'obra i del personatge.
La filosofia del premi llibreter és rescatar de l'oblit aquelles obres que hagin estat publicades en un periode determinat (en aquest cas entre l'1 d'agost de 2007 i el 31 de juliol de 2008) i que, degut al ritme frenètic amb què es publica, no hagi trobat el ressò que es mereixia per la seva qualitat. Atenent a les bases, 'Botxan' és un candidat ideal per al premi. És una obra que pot agradar més o menys però que suposa recuperar un clàssic i posar-lo a l'aparador, com va passar en el seu moment amb 'L'última trobada', del Sandor Marai, o amb 'El cinquè en joc', del Robertson Davies.
Dit això, crec però, que el Premi té una assignatura pendent importantíssima i és que no s'hagi premiat mai cap obra escrita en llengua catalana. És ben curiós que un premi impulsat pels llibreters de Catalunya no hagi premiat mai una autor en la llengua pròpia del país. D'ocasions n'hi ha hagut un munt, recordem que han estat finalistes obres tant importants com 'El millor dels móns' (Monzó), 'Calaveres atònites' (Moncada), 'Pa negre' (Teixidor) o 'La pell freda' (Sánchez Piñol). Es podria argumentar que el Monzó o el Moncada no el necessitaven perquè ja eren autors consagrats, o bé que 'La pell freda' ja havia estat un èxit de vendes (ho va estar a posteriori, no quan es va lliurar el premi) però hi ha hagut altres ocasions d'or que s'han malaguanyat. Per a mi la més clara va ser l'any passat amb 'L'alè del búfal a l'hivern', estàvem davant d'una obra excel·lent, d'una autora mallorquina, la Neus Canyelles, pràcticament desconeguda. Recreava els últims dies de l'escriptora Jean Rhys amb un llenguatge meravellós i una estructura treballadíssima. Finalment el premi va anar a para a 'Fa mil anys que sóc aquí', al meu entendre, una obra totalment prescindible.
L'any vinent el Premi farà 10 anys, una bona manera de celebrar-ho seria amb una obra en català.

dimarts, 11 de novembre de 2008

Presentació 'Justícia, no venjança', de Joan Corbalán


Dimarts 18 de novembre a les 20 h, presentem el llibre 'Justícia, no venjança', de Joan Corbalán. L'acte serà conduït per Pere Fortuny, membre destacat de l'Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat de Catalunya, i fill de Josep Fortuny, darrer alcalde republicà de Mollet, executat el 16 de juliol de 1939. Aquesta obra és precisament un encàrrec fet per aquesta associació.
Es tracta d'un cens dels executats pel franquisme a Barcelona entre els anys 1939 i el 1952. Corbalán n'ha documentat 1717. La majoria van ser afusellats al Camp de la Bota però també n'hi ha que ho foren a la Model o al fossar del castell de Montjuïc.
La major part del llibre són dades estadístiques però hi ha una primera part on analitza a grans trets com es va organitzar la repressió. Hi ha un capítol molt interessant on es recullen testimonis dels familiars d'alguns dels executats.
També inclou el diari de Jaume Riera Coll, un condemnat a mort del Papiol que escriu un diari durant el periode en què està a la Model.
Hi esteu tots convidats.

diumenge, 2 de novembre de 2008

'En el cafè de la joventut perduda', Patrick Modiano


"De les dues entrades del cafè, ella sempre feia servir la més estreta, la que deien la porta de l'ombra. Triava la mateixa taula, al fons de la sala. Els primers temps no parlava amb ningú, després va anar fent coneixença amb els personatges habituals del Condé, gairebé tots de la nostra edat, diguem entre els dinou anys i els vint-i-cinc. De vegades seia a la taula amb ells, però, per regla general, era fidel al seu lloc, allà al fons."
Aixì comença 'En el cafè de la joventut perduda'. L'argument gira entorn de la figura de la Louki, una noia misteriosa que un bon dia apareix al cafè Condé. La seva personalitat enigmàtica captiva a gran part dels parroquians.
L'obra està dividida en quatre parts amb quatre narradors diferents, un estudiant de l'Escola de Mines, un suposat detectiu contractat pel marit de la Louki per esbrinar-ne la seva desaparició, la mateixa Louki i Roland, el seu darrer amant.
Modiano fa servir sempre un to molt melangiós. Són constants les referències a un París desaparegut sota l'empenta del diner: "Al cap de molts anys, quan els carrers del barri només presentaven aparadors de luxe i una botiga de marroquineria ocupava l'espai del Condé..."
En una crítica a l'AVUI, el Màrius Serra es carregava la traducció del Joan Casas perquè utilitzava 'taulell' enlloc de 'barra' i també l'obra per tenir un final previsible. Pel que fa a la traducció és veritat que quan apareix la paraula 'taulell' et despista perquè penses que ens trobem en una botiga, el final tampoc no és d'allò més original, però tant li fa. L'interés de l'obra rau en l'evocació que fa Modiano del París de la rive gauche als seixanta.
M'ha agradat molt el primer capítol. La descripció del Condé m'ha recordat l'època de La Marieta, el bar de la Marina Duñach situat davant de l'església de Mollet, on anessis a l'hora que fos sempre trobaves una taula on seure i on tots els parroquians vam viure situacions i moments inoblidables
Al capdevall qui no ha tingut o desitjat mai un Condé o una Louki?

dijous, 23 d’octubre de 2008

'After dark', Haruki Murakami


Acabo de llegir 'After Dark' i, tot i que penso que està millor que 'Tòquio blues', m'ha deixat bastant indiferent.
Sou uns quants els clients i amics que em parleu bé del Murakami però, ho sento, no puc enganxar-m'hi. La primera em va semblar una versió japonesa de 'El vigilant en el camp de sègol' (obra que considero sobrevalorada i apte, només, per a adolescents). 'After Dark' m'ha semblat millor però hi veig una barreja d'Orwell, Don Delillo i After Hours del Scorsese.
El nihilisme existencialista que traspuen els seus personatges no em convenç tot i que trobo que la seva prosa flueix bé. També penso que podria treure més partit de les situacions que planteja.
M'agradaria que el Manel o la Verònica, que sou seguidors del japonès, ens féssiu aquí una apologia seva per tal de redimir-lo. Tots dos em dieu sempre que la seva millor obra és 'Kafka a la platja', confesso que no l'he llegida perquè em fa una mica de mandra, per això voldria que comentéssiu 'After Dark'. (No cal dir que aquest comentari també va dirigit a aquells blocaires fans del Murakami).
Ja sé que, normalment, només comento obres que m'han agradat però vull que em doneu arguments per llegir-me 'Kafka a la platja'.
Apa, ja teniu feina.

dijous, 16 d’octubre de 2008

Presentació del llibre 'Les llengües en joc, el joc entre llengües', de Mireia Galindo Solé.


Dijous 23 d'octubre a les 20 h presentarem el llibre 'Les llengües en joc, el joc entre llengües', editat per Pagès editors.
L'autora, Mireia Galindo Solé, és professora de llengua catalana a l'IES Joan Mercader d'Igualada i també imparteix alguns màsters i postgraus a la Universitat de Barcelona.
El llibre està estructurat en tres parts. A la primera fa una mica d'història de la llengua, a la segona fa una diagnosi de l'estat actual i a l'última suggereix possibles solucions.
L'acte, que comptarà amb la presència de l'autora i que serà presentat pel membre de la CAL molletana, Oriol López, forma part de la programació del Correllengua 2008 de Mollet.

dijous, 9 d’octubre de 2008

'La dictadura de la incompetència', Xavier Roig


Us preguntareu perquè recomanem aquest llibre quan normalment no fem referència a obres que no siguin de ficció. La resposta és ben clara, perquè val la pena.
Tot i els pocs dies que porta al carrer, ja ha tingut un fort ressò a la premsa. Ahir el Xavier Bosch li dedicava l'editorial de l'Avui i també l'han comentat el Félix de Azúa a El Periódico i el Vila-Matas a El País.
Al llarg de tan sols 180 pàgines, el Xavier Roig, fa una anàlisi totalment desacomplexada de la situació del nostre país a nivell social, econòmic i polític. Els resultats són devastadors i no fan més que confirmar allò que molts pensem però que ni tenim les eines ni, potser, els nassos de certificar-ho amb dades concretes.
D'entre les dades més sorprenents hi ha la del fet que el 68% dels parlamentaris catalans són funcionaris mentre que altre països el percentatge està al voltant del 40%. (Al parlament espanyol és del 72%). Aquesta dada és extrapolable a tots els àmbits de la vida pública, ajuntaments inclosos. Estem governats per persones que no saben què és l'empresa privada i que, des de la poltrona, tenen a les seves mans la planificació de la indústria o del comerç.
A banda del funcionariat, Roig llança dards contra l'ensenyament, l'àmbit cultural, els tòpics antiamericans, l'acomodament de la societat catalana i la pèrdua de valor de l'esforç com a actitut per anar pel món. En resum , contra la manca de competitivitat, en tots els fronts, del nostre país.
El llibre està farcit d'anècdotes i d'algún estirabot que fa que la seva lectura sigui àgil i distreta i no una simple successió de dades.
Pots estar d'acord o no amb tot el contingut del llibre però estem davant d'una obra clara i, sobretot, molt valenta que, de ben segur, generarà polèmica i debat.
Creiem de debò que, juntament amb 'L'informe Sanuy' publicat ja fa un temps també per La Campana, hauria de ser de lectura obligatòria per a tots els responsables polítics de la 'cosa pública'.

dilluns, 6 d’octubre de 2008

'L'estepa infinita', Esther Hautzig



'L'estepa infinita' és el relat que fa l'Esther Hautzig de la deportació a Sibèria que pateixen ella i la seva família.
Jueus benestants residents a Vilna (ara Lituània però ciutat polonesa aleshores) són detinguts l'any 1941 per militars soviètics i enviats Sibèria. El sols fet de ser empresaris ja els convertia en enemics del règim. El món idílic en el que vivia l'Esther canvia radicalment des del moment en què és obligada a pujar al tren per transportar bestiar que els durà al seu destí al mig de l'estepa.
Sorprèn que tot i ser escrita l'any 1968 hagi trigat tant a ser traduïda al català. Suposo que si s'hagués publicat fa uns anys potser se l'hagués tractat de novel·la reaccionària per fer una crítica al sistema soviètic.
Tot i la cruesa de les situacions que es troba (fam, fred, separació del pare...), l'autora/narradora mai defalleix i sempre actua amb una visió molt positiva. Cal tenir en compte que un cop acaba el captiveri i tornen a Polònia es trobaran amb un país devastat i amb un antisemitisme encara més gran del que hi havia quan són deportats. Pot ser que el fet d'escriure a novel·la uns anys després dels fets faci que s'oblidin els records més dolorosos però em dona la impressió que Hautzig ho fa de manera deliberada.
I ara una crítica a la traducció catalana. No entenc per quin motiu està de moda canviar topònims sempre s'han dit d'una determinada manera. Per què dir Vílnius si sempre s'ha dit Vilna? És com ara amb motiu dels Jocs Olímpics canviar Pekín per Beijing. Ho trobo una sobirana mostra de papanatisme lingüístic.
Dit això us recomano la lectura.

dilluns, 22 de setembre de 2008

'Marcas de nacimiento', 'Línies de falla', de Nancy Huston












Els que seguiu aquest bloc us n'haureu adonat que difícilment fem esment d'un llibre en castellà si disposem de la versió catalana. En aquest cas hem fet una excepció perquè volem destacar la important feina que fa l'editorial Salamandra per traduir obres que, a l'hora de tenir gran qualitat literària, poden estar a l'abast del gran públic.
El títol que ens ocupa està estructurat en quatres parts, cadascuna d'elles amb una narrador diferent. Comença amb el relat de Sol, continua amb el del seu pare, Randall, a continuació s'obre pas l'àvia, Sadie, i es clou amb Erra, la besàvia. Cadascun d'aquests personatges es situa en punts geogràfics diferents però en el moment de la narració tots tenen una edat similar, a l'entorn dels cinc o sis anys. D'aquesta manera, retrospectivament, vas treient l'entrellat d'aquesta curiosa família. Aquesta manera de narrar fa que estiguis completament enganxat al llibre perquè, de mica en mica, vas trobant totes les respostes.
Aquesta novel·la també toca el tema de les 'Lebensborn', que eren 'granges de cria', on joves raptats de les seves famílies eren germanitzats per tal de compensar les baixes alemanyes de guerra.
Us recomano molt aquesta lectura i puc dir-vos que m'ha tingut completament captivat durant uns dies.


dimecres, 3 de setembre de 2008

'L'home a les fosques' o Auster is Auster

Benvolguts, aquestes vacances he aprofitat per llegir algun dels llibres que sortiran aquest mes i el següent (algún avantatge hem de tenir els llibreters després d'haver-nos de menjar tants i tants serveis de novetat, alguns d'ells realment estèrils).
El títol de l'entrada fa referència al fet de que, tot i no ser un gran Auster, 'L'home a les fosques' té aspectes interessants. Auster, com tots els grans creadors, sempre et diu alguna cosa que, per molt petita que sigui, fa que valgui la pena llegir-lo. Els seus llibres recorden una mica les pel·lícules de Woody Allen on una sola frase pot salvar tota la cinta.
El punt de partida torna a ser un home destrossat per un accident de cotxe (recordem que al protagonista de 'Bogeries de Brooklin' li acaben de diagnosticar un càncer o el de 'La nit de l'oracle' surt de l'hospital amb amnèsia) que se'n va a viure amb la seva filla separada i amb la seva néta que acaba de perdre el xicot en un accident.
L'August pateix insomni i durant aquests llargues nit s'inventa històries per passar l'estona. Una d'aquestes històries corre paral·lela a la narració principal.
Són molt interessants els diàlegs que mantenen l'avi i la néta al voltant d'algunes pel·lícules de cinema i l'atmosfera de pessimisme optimista amb la qual Auster revesteix la novel·la.
No patiu que no us penso explicar res més.
Si us agrada l'autor val la pena llegir-la. No la recomanaria mai a algú que no hagués llegit cap novel·la seva.

diumenge, 10 d’agost de 2008

Frases 2008

Com cada estiu L'Illa tancarà un parell de setmanetes. Enguany des del 15 fins el 31 d'agost. L'any passat el nostre amic, artista i dissenyador Xavier Clavijo va proposar-nos pintar els aparadors amb unes frases de les quals vam fer un post. Aquest 2008 ho ha tornat a fer i aquí en teniu el resultat. Creiem que visualment són millors que les de l'any passat i el seu contingut és molt més 'literari'.









dijous, 24 de juliol de 2008

'Els homes que no estimaven les dones', de Stieg Larsson


Amics blogaires, feia un bon grapat de dies que no actualitzava. Hi ha diverses causes, una que això del bloc és una addicció que, tot i que et pot arribar a obsessionar, si la deixes durant uns dies fa una mica de mandra reemprendre-la. D'altra banda portava una temporadeta bastant dolenta quant a lectures i tenia poca cosa a recomanar.
Bé, després d'aquesta justificació passaré a parlar-vos de la novel·la 'Els homes que no estimaven les dones'. Quan l'editorial me la va presentar vaig ser molt escèptic. Un dels seus principals arguments de venda era el gran èxit obtingut a Suècia on, sempre segons les fonts editorials, se n'havien arribat a vendre 3 milions d'exemplars. Els llibreters ja estem acostumats a aquest tipus de 'promoció'. És un clàssic el llibre que a França ha estat un èxit inesperat o l'òpera prima d'un autor de Zimbawe que ha estat la revelació a Anglaterra.
Doncs bé, vaig agafar el llibre un dissabte a la tarda i no vaig parar fins acabar-lo la matinada de dilluns. Val a dir que l'endemà va ser un dia dur. Estem davant d'una excel·lent novel·la negra. Ritme trepidant, crims, baixos instints, corrupció empresarial i política, enveges i revenges familiars...
Els personatges són deliciosos. Enfront del glamour de la parella Blomkvist/Berger apareix el món sòrdid i el magnetisme de la Lisbeth Salander.
Es tracta de la primera entrega d'una sèrie de tres. De fet, el seu autor va morir en aparèixer la tercer part. La segona en català ens han dit que sortirà cap al novembre. La història no queda a mitges però alguns dels protagonistes sí que deixen coses sense resoldre.
Abans de marxar de vacances espero poder-vos fer alguna recomanació més.

divendres, 6 de juny de 2008

Presentació de 'L'últim nord'


Presentacions com la d'ahir ens ajuden a valorar la nostra professió de llibreters.
Gràcies, Vicenç i Esther, per haver-nos ofert un moment tan especial.

dijous, 5 de juny de 2008

Hem sortit a l'AVUI

Ens fa il·lusió i ho diem, en el suplement de cultura de l'Avui de la setmana passada fan esment de la ressenya que vam fer de 'Mal de pedres'.
Si ho voleu veure aquí teniu l'enllaç.
avui

dissabte, 31 de maig de 2008

Presentació de "L'últim nord", de Vicenç Llorca


Dijous 5 de juny a les 20 h, presentarem "L'últim nord", de Vicenç Llorca, editat per Bromera.
Es tracta d'un recull de poemes que ha rebut el premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot.
Vicenç Llorca és professor de llengua i literatura catalanes a l'IES Vicenç Plantada de Mollet i autor de diversos poemaris i també de llibres d'assaig. Com a poeta ha rebut els premis Salvador Espriu, Benvingut Oliver o el Vicent Andrés Estellés dins els premis Octubre. Si voleu més informació sobre l'autor només heu de prémer el ratolí al damunt de l'enllaç al seu bloc que teniu a la vostra dreta.
L'acte comptarà amb la seva presència i serà conduït per l'actriu Esther Freixa.

diumenge, 18 de maig de 2008

'Mal de pedres', de Milena Agus


Si amb quatre paraules n'hi ha prou per expressar alguna cosa, per què n'hauríem d'emprar quatre-centes? Això és el que aconsegueix Milena Agus amb aquesta magnífica novel·la de noranta-cinc pàgines.
Tot i que l'autora és un autèntic fenomen de vendes a Itàlia i a França, aquesta és la seva primera obra traduïda al català.
En aquestes poques pàgines hi trobarem amor, infelicitat, erotisme, follia, amistat enmig d'una Sardenya marcada per la II Guerra Mundial i per la postguerra.
El 'mal de pedres' no és només un mal físic que pateix la protagonista sinó que és la metàfora d'un llast que arrossegarà tota la seva vida. Una vida marcada per la seva particular bogeria i per un gran amor (real o imaginari?).
Tot i tractar-se d'una obra intimista, no defuig de reflectir la situació política i social italiana de l'època. Són molt interessants les descripcions de les condicions de vida que tenen els protagonistes quan s'instal·len a Càller o de la sorpresa amb què es troben quan van a Milà a veure la seva germana.
La néta és la que ens va narrant la vida de la seva àvia a partir dels seus propis testimonis, els de la família i els escrits que li deixa.
Com no podia ser d'una altra manera el final dóna un gir inesperat a la història.
Ens trobem davant un bombonet que us recomanem amb entusiasme.

dimarts, 6 de maig de 2008

Presentació 'Juls, Juliette', del Toni Villalobos



Dimarts 13 de maig a les 20 h, tindrà lloc la presentació de l'últim llibre del Toni Villalobos, 'Juls, Juliette', editat per Barcanova.

L'acte que comptarà amb la presència de l'autor serà conduït per Josep Maria Valero, animador de lectura.

El Toni, nascut a Sant Jaume d'Enveja, fa temps que dóna classes al CEIP Joan Abelló de Mollet. És la cinquena novel·la que publica, totes elles a Barcanova. Aquesta última dins la col·lecció Antaviana Nova.

dimarts, 8 d’abril de 2008

Presentació 'L'últim patriarca', de Najat El Hachmi


Dimecres 16 d'abril a les 20 h, presentarem el llibre 'L'últim patriarca' de la Najat El Hachmi, publicat per Planeta. Es tracta del darrer Premi Ramon Llull de novel·la convocat per la mateixa editorial i pel Govern d'Andorra.
L'acte, de manera excepcional, no tindrà lloc a la llibreria sinó al Casal Cultural (Rambla Balmes 2), fruit d'una nova, i esperem que periòdica, col·laboració amb dita entitat. Serà conduït per la periodista Montse Eras i gaudirem de la presència de l'autora.
Es tracta d'una molt bona novel·la. Dividida en dues parts, la primera comença amb el naixement de Mimoun, la seva joventut al seu poble i la seva arribada a Catalunya. La segona arrenca amb el reagrupament familiar de Mimoun, la seva dona i els fills a la capital comarcal catalana.
El protagonista se'ns presenta com un individu capriciós i egocèntric fruit d'una educació masclista i de la sobreprotecció que li procuren les dones que l'envolten. L'eix principal de la segona part serà el xoc constant, generacional i cultural, amb la seva filla.
No m'extendré més en l'explicació de l'obra. Només dir-vos que ja vam convidar fa uns anys la Najat per parlar-nos del seu anterior llibre, 'Jo també sóc catalana', que aprofitem per recomanar de nou.

diumenge, 23 de març de 2008

"Trena de cendra", de Carme Guasch


Felicito l'editorial Columna per haver rescatat un text tan i tan bo. Davant de l'allau constant de novetats és difícil fixar-te en llibres que no vagin acompanyats d'un fort aparell mediàtic.
La novel·la ha estat editada amb motiu del desè aniversari de la mort de l'autora. La Carme Guasch va néixer a Figueres l'any 1928 i va morir a Badalona el 1998.
El comentari que l'Imma Monsó fa a la coberta del llibre crec que no li fa justícia: 'Un llibre delicat, lúcid, commovedor...Una peça de col·leccionista en la literatura de dol'. 'Terra de cendra' és molt més que literatura de dol. És una excel·lent novel·la sobre l'amor, l'amor de parella i sí que és un llibre 'delicat, lúcid i commovedor'. La prosa de la Carme Guasch és molt poètica i et reconcilia amb la literatura. Hi ha molts autors que prioritzen la forma per sobre del contingut o a l'inrevés. A 'Trena de cendra' el llenguatge està en funció de la història que ens explica.
És un llibre dur, molt dur, que requereix un estat d'ànim especial per llegir-lo però que té fragments deliciosos que traspuen sinceritat pertot.
Us en transcric un fragment del començament:
'Em desperta a poc a poc, com la fulla d'un ganivet que entra lentament en el meu cervell, un pensament turmentador: ets mort. Abans d'entendre-ho, abans i tot de sentir el mal que em fa, jo ja ho sabia: tinc entre els braços el teu coixí on, bo i adormida, dec haver estat buscant endavades. Ets mort. Ets mort. Ets mort'.

Un fragment de vidre

A petició del Gonzalo, i amb permís del Josep, transcric un dels fragments de vidre inclosos en el llibre homònim del Josep Masats.
Cançó de bressol
Vas fent ning-nang
damunt del cordonet
umbilical.
La mare et bressa,
fas nones i somrius
-no tinguis pressa.
Del paradís
te'n queda una ferida
en el melic.

dilluns, 3 de març de 2008

Presentació de 'Fragments de vidre'

Dijous 6 de març a les 20 h, presentarem a L'Illa el nou poemari de Josep Masats, 'Fragments de vidre', editat per Emboscall.
L'autor serà present a l'acte, al llarg del qual es recitaran poemes del llibre.
Hi sou tots convidats.

dimecres, 20 de febrer de 2008

'Tan lluny de Roma', de Joan Maria Bigas


En un intent de trobar noves veus dins la narrativa catalana, vaig agafar, amb cert escepticisme, aquesta novel·la. Els comentaris elogiosos de l'Antoni Marí i de la Teresa de la llibreria 'El cucut' n'eren, val a dir-ho, una garantia.
Claudio Toscani, fill de l'arquitecte Augusto Toscani i de l'actriu Serenella Positano, furga dins la vida i l'obra del Marco Amato, famós arquitecte recentment traspassat, que també és el seu pare adoptiu i examant de la seva mare.
A partir d'aquesta recerca, ajudat pel peculiar periodista Paris Martini, descobreix aspectes foscos del personatge tot rememorant la mitificada Roma dels cinquanta, mundana i desinhibida amb les estrelles de Cinecittà dominant la vida pública.
És una obra sobre la impostura i la vacuïtat de certes actituts socials amb una prosa molt fluida i formalment molt interessant.
Tot i que no ho ha dit en cap de les entrevistes que li he llegit diria que l'autor també ha volgut relacionar aquest grupet glamurós que protagonitza la novel·la amb alguns personatges de la sobrevalorada i buida gauche divine barcelonina. El personatge del Marco Amato podria recordar el Ricardo Bofill, tant pel seu tarannà social com pel tipus d'edificis que projecta en els darrers moments de la seva vida. Per no parlar del paral·lelisme entre la Serenella Positano i la Serena Vergano.
Ens trobem davant una bona novel·la i des d'aquí encoratgem l'autor perquè entre pont i pont (és enginyer de camins) continui delectant-nos amb les seves obres.

dissabte, 16 de febrer de 2008

El dret a perdre's

L'altre dia, amb motiu del congrés de telefonia mòbil de Barcelona, vaig llegir que havien presentat un cel·lular amb gps incorporat.
No m'agrada gens aquesta moda de portar GPS al cotxe, em resulta molt més divertit i bonic agafar un mapa en paper a l'hora de planificar una ruta. Quan arribes a una cruïlla i no saps si tirar a dreta o a esquerra sempre hi ha aquells moments de tensió en què l'opinió del conductor no coincideix amb la de l'acompanyant que és qui està consultant el plànol. Això també forma part del viatge. Cal gaudir també de la travessia, com diu Kavafis. A més és molt desagradable anar sentint com una veu neutra et va dient què és el que has d'anar fent a cada moment.
Doncs si no vols caldo, tres tasses. Ara resulta que també podrem dur GPS tot caminant.
Perdre's pels carrerons de segons quins barris d'algunes ciutats pot produir unes sensacions ben agradables. Sempre recordo un cop que em vaig perdre per Venècia. Viatjava amb un amic i ens hospedàvem a un alberg juvenil a l'illa de la Giudecca. Un dia de bon matí, després d'una nit insomne, vaig sortir i em vaig perdre per l'entramat de carrers de l'illa, immers en una boirina persistent enmig d'un mar quiet i ple de misteris. Només per aquest moment ja va pagar la pena el viatge.
També recordo les passejades que fem de tant en tant en família pels carrers del Gòtic. Sempre descobrim algún racó, algún finestral o algún pati que ens havia passat desapercebut.
Des d'aquí reivindico el dret a perdre's i juro solemnement que no utilitzaré mai el móbil amb GPS.

dilluns, 11 de febrer de 2008

Tobi Lolness. Un altre nyap

Després de l'edició decebedora que ha fet Quaderns Crema de 'Les benignes', vaig agafar una novel·la juvenil anomenada 'Tobi Lolness'. L'havia triada per una de les recomanacions mensuals que faig per Ràdio Mollet. Les crítiques són molt bones i l'argument força atractiu.
Doncs bé, a la primera línia de l'edició en català, editada per Empúries, ja em trobo amb el primer nyap: "En Tobi feia un mil·límetre i mig. Per d'edat que tenia...", en lloc de 'l'edat'.
Si al començament del llibre ja ens trobem amb una errada, què podem esperar-nos de la resta? La veritat és que se't treuen les ganes de continuar.

divendres, 8 de febrer de 2008

Sortida a la Vajol

Com ja vaig comentar en el post que feia referència a la presentació de 'El setè camió', diumenge dia 2 de febrer vam anar a la Vajol.
Quan es va proposar la data no vam caure en que coincidia amb el Carnaval. Es va triar el dia 2 perquè era el festiu més proper a la data en què va marxar cap a l'exili el president Companys però va tenir com a conseqüència que molta gent que va dir que vindria no ho pugués fer. Sort que l'Assumpta Montellà té una energia que no se l'acaba i en tots els 'bolos' que va fer després de L'Illa ho va anar dient i, al final, érem unes dues-centes persones. De Mollet en vam anar sis, la Lola i el Mario, la Maria Dolors, la Maria, l'Imma i jo.
Vam sortir d'aquí en dos cotxes. Havíem quedat al restaurant Manrella, a l'entrada de la Vajol, a les 11.
Quan hi vam ser tots, vam enfilar el camí que ens dugué al Coll de Lli. Un cop dalt de la carena, van començar els parlaments. Primer el professor Salomó Marquès ens va fer una petita lliçó sobre l'exili català i els diferents punts de sortida. Tot seguit, va parlar la directora del futur museu de l'exili de la Jonquera i, finalment, l'Assumpta Montellà va llegir un fragment de 'Els vençuts', de Xavier Benguerel. Després dels parlaments es van recitar les 'Corrandes de l'exili', d'en Pere Quart mentre una tenora enfilava les notes de 'L'emigrant'. Tot plegat un acte senzill i emotiu.
Quan va acabar, encara teníem força temps i els sis molletans vam decidir de fer el camí d'en Companys i baixar fins a Les Illes, primer poble de l'estat francès. A dalt teniu la fotografia que ens vam fer davant l'Hostal dels Trabucayres, lloc on el president menjà la mítica truita.
Vam tornar a la Vajol a dinar per després fer una visita al búnker del Negrin. L'edifici, construït al damunt d'una mina de talc és, malgrat el mal estat en què es troba, impressionant. No vam poder entrar a la cambra acuirassada perquè era perillós però vam veure el forat de l'ascensor i la planta a la qual entraven els camions carregats amb les 'barretes' d'or i de plata i amb els quadres d'El Prado.
Tot plegat un dia molt complet, molt agradable i molt emotiu.
La nota anecdòtica la va posar una dotació dels Mossos d'Esquadra que, cridats per una alcaldessa de la Vajol espantada (mai no devia haver vist tanta gent junta), volien seguir-nos d'aprop per tal de que no encetéssim un procés revolucionari d'incertes conseqüències.

dimarts, 29 de gener de 2008

Les benignes

Amics, vaig dir-vos que trigaria a fer una altra entrada perquè estava llegint 'Les benignes', de Jonathan Littell, i en tenia per dies. Encara no l'he acabada i no faré ara cap judici de l'obra.
El que sí que vull manifestar és el que ja m'havia comentat el Manel, la versió catalana, editada per Quaderns Crema, està plena d'errades. N'hi ha de tipogràfiques, d'ortogràfiques, hi ha paràgrafs repetits, accents mal posats. En fi, és tot un reguitzell de despropòsits.
És estrany que una editorial prestigiosa com Quaderns Crema posi al carrer un llibre en un estat tan lamentable. Tots els lectors som víctimes, des de fa un temps, d'aquesta manca de respecte. Cada cop és més freqüent trobar-nos amb paraules mal separades, accents eliminats, etc. Esperem que la figura del corrector professional i ben remunerat torni al món de la impressió.

dijous, 10 de gener de 2008

Palestina als nostres ulls

Dilluns 14 de gener a les 20 h, presentarem el llibre ‘Palestina als nostres ulls’, editat per la Xarxa d’enllaç amb Palestina. Es tracta d’un recull d’experiències escrit per cooperants que hi han anat, coordinat per la Maria Pardo. És un acte fet en col.laboració amb la Plataforma Aturem la Guerra de Mollet.

Comptarem amb la presència de la Maria Pardo i els conductors seran representants de la Plataforma.

Us hi esperem.