"De les dues entrades del cafè, ella sempre feia servir la més estreta, la que deien la porta de l'ombra. Triava la mateixa taula, al fons de la sala. Els primers temps no parlava amb ningú, després va anar fent coneixença amb els personatges habituals del Condé, gairebé tots de la nostra edat, diguem entre els dinou anys i els vint-i-cinc. De vegades seia a la taula amb ells, però, per regla general, era fidel al seu lloc, allà al fons."
Aixì comença 'En el cafè de la joventut perduda'. L'argument gira entorn de la figura de la Louki, una noia misteriosa que un bon dia apareix al cafè Condé. La seva personalitat enigmàtica captiva a gran part dels parroquians.
L'obra està dividida en quatre parts amb quatre narradors diferents, un estudiant de l'Escola de Mines, un suposat detectiu contractat pel marit de la Louki per esbrinar-ne la seva desaparició, la mateixa Louki i Roland, el seu darrer amant.
Modiano fa servir sempre un to molt melangiós. Són constants les referències a un París desaparegut sota l'empenta del diner: "Al cap de molts anys, quan els carrers del barri només presentaven aparadors de luxe i una botiga de marroquineria ocupava l'espai del Condé..."
En una crítica a l'AVUI, el Màrius Serra es carregava la traducció del Joan Casas perquè utilitzava 'taulell' enlloc de 'barra' i també l'obra per tenir un final previsible. Pel que fa a la traducció és veritat que quan apareix la paraula 'taulell' et despista perquè penses que ens trobem en una botiga, el final tampoc no és d'allò més original, però tant li fa. L'interés de l'obra rau en l'evocació que fa Modiano del París de la rive gauche als seixanta.
M'ha agradat molt el primer capítol. La descripció del Condé m'ha recordat l'època de La Marieta, el bar de la Marina Duñach situat davant de l'església de Mollet, on anessis a l'hora que fos sempre trobaves una taula on seure i on tots els parroquians vam viure situacions i moments inoblidables
Al capdevall qui no ha tingut o desitjat mai un Condé o una Louki?
Entrades
2 comentaris:
A més, el llibre està amarat d'aquella tristesa tan francesa que s'escau tant els dies de pluja.
Salutacions cordials.
Com en el dia d'avui, Llibreter.
Publica un comentari a l'entrada