divendres, 15 de gener de 2010

Guanyador del I Premi de narrativa curta L'Illa-Vadelletra

Ja tenim el veredicte del I Premi de narrativa curta L'Illa-Vadelletra.

L'obra guanyadora ha estat triada entre una trentena de treballs presentats.

El jurat ha estat format per les següents persones:

-Vicenç Llorca, escriptor i professor de llengua i literatura catalanes a l'IES Vicenç Plantada de Mollet del Vallès.
-Josep Masats, poeta i professor de llengua i literatura catalanes a l'IES Vicenç Plantada de Mollet del Vallès
-Margarida Muntsant, estudiant de filologia catalana.
-Jordi Sanz, llibreter.
-Manel Xicota, membre d'una empresa de serveis editorials.

Tots cinc reunits el dia 13 de gener han decidit que l'obra guanyadora sigui 'FUM', d'Elena Jardí. Des d'aquí li donem l'enhorabona. Del text n'han destacat que "aconsegueix un bon to del començament al final, creant una atmosfera i una litúrgia plaent. Descriu un plaer tan efímer com tots els plaers intensos de la vida que, en un instant, esdevé fum".

Al ser la primera vegada que el convocàvem, hem viscut durant aquests darrers mesos en la incertesa perquè no sabíem quina seria la resposta. Com hem dit abans s'hi han presentat un total de 30 obres d'arreu del país, la qual cosa ens ha sorprès agradablement. Per aquest motiu amenacem a tornar a convocar el premi a finals d'aquest any.

Us agraïm a tots la participació i us encoratgem a tornar-vos a presentar a properes convocatòries.

A continuació transcrivim el text íntegre, que esperem que us agradi i també esperem els vostres comentaris:

FUM

"S’hi dedicava poc, uns quants cops a l’any, sis a tot estirar.  Això sí, llavors es reservava aquell espai de temps com un usurer quan es tanca a comptar els seus guanys,i ho celebrava amb el seu ritual corresponent.  No hi podia faltar res.  El tast d’allò prohibit accelerava l’arribada del plaer en tota la seva extensió.  Cert, sorgien lleis que ho acotaven cada cop més.  Ho ensumava, es delia perquè ocorregués aquell petit cremall inicial que el transportaria per camins esvaïts d’un “dolce far niente”. Deixaria la ment en blanc i es concentraria purament en el gaudi.  En Jaume, el mâitre, amb el seu servei afable i familiar, li hauria apropat les eines que l’ajudarien a aconseguir-ho: una carta amb propostes ben engrescadores, tisores fines adients, llumins. Tot material de primera qualitat.  La resta l’hauria de posar ell.  Cinc sentits quasi li caldrien per maximitzar la felicitat en l’encontre.  Comptava amb la golosa boca, amb els potents narius, amb la seva mà prematurament tremolosa, amb la seva visió de vell llop de mar.  Amb la mirada perduda davant del finestral, gosava l’impossible: jugava a albirar l’horitzó fins a on li permetia la vista.  Fins i tot la bellesa del paisatge esdevenia un escull inútil.  Va llegir el menú fil per randa, buscant la novetat, intuint l’excel.lència amb nas de caçador experimentat.  Es va inclinar per un de la República Dominicana.  Quan en Jaume el va acompanyar fins a la cava on reposaven tots, ben arrenglerats, ajustats a la seva humitat corresponent, i li va assenyalar l’escollit, no va dubtar.  “Endavant, Jaume” – va dir.  Havia fet l’elecció correcta.  El va triar per uns motius ben concrets: l’origen, l’anella, la llargària.  A més, li atreia el color. S’entrellucava que les fulles podien haver estat sota una llarga exposició al sol i, només de pensar-ho, li venia al cos un suau escalf. Ara arribava el millor.
Un cop a les seves mans, es va adonar que la fulla tenia aquell punt d’oliositat cercada, res d’aspra ni rebregada.  Se’l va apropar amb parsimònia sota el nas per poder apreciar-ne l’aroma.  Decididament invitava a encendre’l.  D’antuvi enjogassat, el va fer giravoltar amb gràcia entre els seus sarmentosos dits. Va apropar a consciència la flama al voltant del cigar, resseguint l’anella, a fi de no malmetre’l. Quina joia quan ja el tenia als llavis!  Incomparable la primera xuclada.  Un bon equilibri entre la suavitat i l’amargor. Esdevenia un íntim moment de recolliment.  Expel.lia el fum a poc a poc, procurava recloure’s encara més en aquell quartet habilitat per a fumadors, per evitar que s’eclipsés l’emanació fugissera.  L’encant no es va trencar en cap moment.  S’havia assegurat que el mòbil romania abandonat a la corresponent habitació de l’hotel."

Elena Jardí