El protagonista del relat va, com cada primer dijous de mes, a prendre una xocolata desfeta al carrer Petritxol. A l'alçada del número disset, davant d'una botiga de paraigües, se li atansa una noia que, al crit de 'Jo tambe sóc de Cassà de La Selva', li clava un ganivet a la panxa. Un cop a l'hospital, un policia li pregunta si, mentre l'apunyalava, la noia somreia.
Aquest senzill argument li serveix al Joan-Lluís Lluís per oferir-nos un bon exercici d'estil i 'd'espill'. Al llarg de l'obra ens el narrarà de cent vint-i-tres formes diferents utilitzant a cadascun dels relats un recurs diferent. El títol dels relats fa referència a aquest recurs i al final del llibre hi trobem l'explicació.
Ens trobem davant d'un treball que està a cavall entre la literatura i l'enigmística i que conté una gran dosi d'humor.
En el prefaci, Lluís, ens diu que 'Xocolota desfeta' no hagués estat possible sense haver descobert els 'Exercices de style, de Raymond Queneau. En aquest cas, Queneau descrivia una mateixa història de noranta-nou maneres diferents. També reconeix el mestratge de Georges Perec.
La lectura de 'Xocolata desfeta' et fa somriure contínuament. Hi ha relats molt i molt reeixits i d'altres que no tant. El que et queda ben clar és que si el lector s'ho passa bé, millor s'ho ha hagut de passar l'autor.
Entrades
1 comentari:
M'hi acabo d'enganxar!
Em dic: "Una nova manera i el deixo..." I segueixo endavant. I això que ja se sap com acaba cada 'capítol'!!
Quin llibre més recomanable. Feia mesos que anava darrere d'ell i no me'n penedeixo.
d.
Publica un comentari a l'entrada