Sé que parlar a aquestes alçades de 'Maletes perdudes' és com descobrir la pólvora però realment la novel·la s'ho mereix. Que s'hagi convertit en una de les més venudes per Sant Jordi no pot sorprendre ningú. Val a dir que encara s'hagués venut més si l'editorial no hagués trencat l'estoc molts dies abans de la diada... Hi ha un petit marge entre ser el llibre més venut i ser el més demanat, tot depèn de la previsió dels editors.
Ens trobem, sens dubte, davant una de les millors novel·les en català dels darrers anys.
Quatre cristòfols nascuts a diferents països europeus (Anglaterra, Alemanya, França i Catalunya) es coneixen a partir de la desaparició del seu pare. Tots són fills de Gabriel Delacruz Expósito i de mares diferents. Els quatre li han perdut la pista fa molts anys.
El Gabriel, en Bundó i en Petroli recorrien durant els anys 60 el continent europeu dalt d'un camió de mundances. Malgrat el que es pugui pensar, Gabriel no és el prototip del xulo que perd el cul darrere de les ties, sinó que totes es rendeixen sense que ell faci el més mínim esforç.
A partir del moment en què es coneixen, els quatre germans intenten recompondre la història del seu pare que és també una crònica de la Barcelona grisa i desarrollista del tardo-franquisme.
Puntí deixa ben palès que domina la narració curta (és autor de dos molt bons llibres de relats, 'Pell d'armadillo' i 'Animals tristos') perquè la novel·la és plena de petites històries dins la trama principal. La història llisca ben fluïdament i enganxa de bon començament. Per posar-li alguna pega diríem que el final és una mica brusc, finalitza, pel meu gust, d'una manera massa ràpida o potser és que arriba un moment en què t'emprenya que s'acabi.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada