Després de tenir-vos abandonats durant unes quantes setmanes, ja se sap que l'estiu és una època estranya, tornem a la càrrega amb una novel·la que acaba de sortir i que ens ha tingut fascinats durant les vacances ,hem tingut la sort de poder gaudir d'una galerada que ens va proporcionar l'editora.
És la segona obra que publica l'autor i la primera traduïda al nostre país. Arrenca l'any 59 en plena guerra d'Algèria, la guerra freda i l'aparició del rock and roll.
Michel Marini és un noiet de 12 anys que comença a freqüentar el bar Balto de París, un lloc peculiar on hi ha una sala amagada que serveix perquè es trobin tot un seguit de dissidents de la URSS i d'altres països de l'est. Jean-Paul Sartre i Josep Kessel també hi treien el cap i, de tant en tant, els ajudaven a trobar alguna feineta.
Michel es va enriquint de les experiències d'aquests personatges com si fos una esponja. D'altra banda la seva vida familiar també quedarà marcada per problemes sentimentals i la guerra d'Algèria.
L'Igor, el Leonid o el Sasha es troben en una situació estranya. D'una banda han sortit dels seus països buscant aires de llibertat però no són rebuts amb entusiasme en una França que no vol enemistar-se amb la Unió Soviètica i amb una intel·lectualitat que flirteja amb el comunisme, el cas de Sartre.
De mica en mica Guenassia ens va narrant els motius pels quals han hagut d'abandonar família i país i ens manté expectants amb un secret del qual no en sabrem la veritat fins al final.
Som davant una novel·la deliciosa, ben construida i ben ambientada que ens ajuda conèixer aspectes de la vida francesa en una època en què el nostre país es trobava en una situació ben diferent.
Absolutament recomanable.
3 comentaris:
Avui l'hem rebut de novetats, en prenc nota... au un més a la pila!
Encara que ens abandonis temporalment, si les recomanacions són absolutes, encantats de tornar-te a llegir. Passaré a buscar un exemplar per a la meva pila que, sortosament, després de l'estiu, està més lleugera que en d'altres èpoques.
Fe, crec que no és ben bé el teu estil però ja m'ho diràs...
Manel, aquestes piles, quan baixen, s'han de tornar a pujar...
Publica un comentari a l'entrada