diumenge, 3 d’octubre de 2010

'La cena', Herman Koch, Editorial Salamandra.

 

Llegint a la xarxa altres ressenyes del llibre, ens ha cridat l’atenció la que apareix a El Cultural de El Mundo: “(…) una novela ácida y provocadora que apunta a toda una clase social acomodada de los Países Bajos y, por extensión, de toda Europa, instalada en una inercia de autosatisfacción y complacencia, e indiferente hacia el devenir de la generación que ha de sucederla.” 

Potser sí que hi ha per part de l’autor aquesta intenció de crítica social però no és això el que aquí resaltarem.

El que més ens impacta de “La cena” és el fet de que Koch se’ns mostra com un autèntic mestre de la narració, administrant molt bé el tempo, cosa que fa que el lector es vagi assabetant de la realitat a poc a poc i, de tant  en tant, amb alguna forta sacsejada. La utilització de la primera persona també farà que tinguis simpatia per un narrador trampós ja que será a partir de les seves opinions que el lector es va assabentant dels fets. La contraposició entre ell i el Serge és una de les claus de l’obra. Aquesta identificació amb el narrador es va perdent a mesura que l’obra avança, però no sense moltes resistències per part del lector.

Inspirada en l’assassinat d’una indigent en una caixer de Barcelona a mans d’uns joves de classe alta, transcorre, en la seva major part, en un restaurant de luxe on dues parelles queden per sopar i per tractar un tema molt important que afecta els seus fills. Val a dir que els dos homes són germans, un és el narrador i l’altre és candidat a la presidencia del país.

Som davant un extraordinari exercici d’estil que ens manté enganxats i manipulats com titelles en mans d’un Koch en estat de gràcia.