diumenge, 8 de febrer de 2009

'La rebel·lió', de Joseph Roth


Després del bon regust que em va deixar 'El jefe de estación Fallmerayer', del qual ja vaig fer un post recentment, m'he llançat a llegir un altre roth, en aquest cas 'La rebel·lió'. Ha estat un dels títols triats al programa de promoció de la lectura Tasta'm.

Andreas Pum és un pobre beneit que, després de perdre una cama durant la guerra, viu una existència conformista i sense complicacions. El govern, per tal de permetre-li una mitjà de vida digne, li proporciona un organ de maneta, una llicència per tocar-lo al carrer i una condecoració. A partir d'aquí tot el que va trobant són cops de sort o de dissort que alteraran el seu tarannà tranquil.

'Es veuen cartells a les columnes d'anuncis. Els invàlids tornen a estar descontents. Pagans com són! "Companys!" criden els anuncis. El govern! El govern! Volen derogar el govern! Per una cosa així no podien pas comptar amb Andreas Pum. Ell no feia pas tabola, era un home tranquil, menyspreava els jugadors de cartes, els borratxos i els rebels.'

Com a rerefons tenim una centreuropa convulsa, en plena postguerra, amb un imperi austro-hongarès en descomposició, una Rússia revolucionària i l'eco de la revolta dels espartaquistes a Berlín.

Com en el cas de Fallmerayer, l'atzar és el que mou el destí del protagonista.

Roth aprofita per fer una crítica al poder, per començar a la maquinària burocràtica d'un estat impersonal que actua sense humanitat.

'Tots som presoners, Andreas Pum! Les lleis s'amaguen com ceps en els camins que trepitgem els pobres. I a despit que tinguem una llicència, els policies ens aguaiten a les cantonades. Sempre som presoners i ens trobem sota el poder de l'Estat...'

La novel·la és com una faula on es posen en dubte els pilars bàsics d'una societat a la deriva amb un protagonista que està sol i indefens davant un destí que en cap moment controla.

El llibre només té una pega, hi ha moltes errades tipogràfiques i això fa que et distreguis del contingut. És un problema cada cop més comú a totes les editorials que, suposo que per reduir despeses, prescindeixen dels correctors.



6 comentaris:

kweilan ha dit...

Té bona pinta. Lo de les errades tipogràfiques ho trobo un menyspreu a la llengua.

Llibreria L'Illa ha dit...

Sí Kweilan, un menyspreu a la llengua i un menyspreu als lectors, que, pel preu que fan pagar els editors, es mereixen un bon producte.

kweilan ha dit...

Avui he escoltat al Baste a RAC1 i han nomenat el vostre bloc. Felicitats!!

Manel ha dit...

Efectivament, el tema de les errades ortotipogràfiques als llibres està a l'ordre del dia.

Potser és una bajanada, però estaria bé que cada vegada que ens trobéssim amb una cosa així, si tots ens poséssim d'acord, tornéssim el llibre per defectuós, com si tingués una pàgina en blanc o mal impresa. Reconec, però, que això seria un problema per al nostre bon amic Carles.

No obstant, sí que empipa la prepotència dels editors, que no tenen cap mania per vendre els llibres d'aquesta manera.

Sento el "discurset", però... Ja està bé, és un insult!!!

Llibreria L'Illa ha dit...

Kweilan, jo també l'he sentit però no es referia al nostre bloc, era un bloc anomenat 'L'illa dels llibres'. Llàstima.

Manel, potser sí que fóra la manera de que es preguessin les coses amb serietat. Jo ho vaig fer amb 'Les benignes', de Quaderns Crema. Eren tantes les errades, que als últims capítols vaig dedicar-me a subratllar-les amb bolígraf vermell i vaig tornar el llibre amb un rètol de defectuós, també vaig enviar un mail a l'editorial, que em van contestar amb tres mesos de retard tot dient que la segona edició ja sortia corregida però sense demanar excuses en cap moment.

dErsu_ ha dit...

No només errades tipogràfiques. També una traducció que més d'un i dos cops, fa de mal llegir.