dilluns, 23 de febrer de 2009

'El factor humà', John Carlin


A la presentació del llibre feta a Barcelona, l'Eduardo Mendoza va dir, més o menys, que era la millor novel·la que havia llegit darrerament si no fós perquè no era una novel·la. Un cop llegit t'adones de que tenia raó.

John Carlin, periodista britànic, va estar a Sud-àfrica de corresponsal entre 1986 i 1995, amb la qual cosa va viure en primera persona fets tan transcendents com l'excarceració de Mandela, la seva proclamació com a president del país i la victòria dels Springboks a la copa del món de rugbi de 1995.

Si hi ha una paraula per definir el Mandela del llibre, aquesta seria seductor. Mandela sedueix tothom. Ho fa amb els seus carcellers, amb la seva gent del CNA (Congrés Nacional Africà) i, el que és més important pel rumb que prendrà el país, amb els afrikaners.

Tota l'obra va preparant al lector per a l'apoteosi final que és el triomf de la selecció nacional de rugbi a la copa del món de 1995. El campionat és concebut com una via per fer de Sud-àfrica un sol país. El rugbi era un esport que s'identificava amb el poder blanc i l'estratègia del CNA fou que els negres també s'identifiquessin amb l'equip i tambe acontentar els blancs que , a causa del bloqueig esportiu, feia anys que no disputaven una competició oficial internacional. És aquí on es deplega tota l'artilleria. Hi ha imatges molt emocionants com quan els jugadors (tots menys un, típics afrikaners cepats i rudes) assagen el Nkosi Sikelele, l'himne de la població negra, o quan Mandela entra a l'estadi i tot el públic, amb àmplia majoria de blancs, es posa dempeus i comença a cridar 'Nelson, Nelson, Nelson'.

Poca cosa més vull afegir, de fet és una obra colpidora i que, a més a més, recull l'opinió directa de molts dels protagonistes. En moments de crisi econòmica i política, veure el retrat d'una persona tan clarivident i justa com Mandela és un senyal d'optimisme.

Acabaré amb un comentari de Viljoen, un general de dretes a qui un sector ultra afrikaner encomana el lideratge militar. La seva trobada amb Mandela li suposa un canvi total d'actitut i, en paraules seves, el motiu va ser el següent:

"El caràcter de l'adversari: si te'n pots refiar, si creus que desitja genuïnament la pau. El més important quan seus a negociar amb l'enemic és el caràcter de les persones a l'altra costat de la taula i si compten amb el suport del seu poble. Mandela reunia ambdós aspectes."







diumenge, 8 de febrer de 2009

'La rebel·lió', de Joseph Roth


Després del bon regust que em va deixar 'El jefe de estación Fallmerayer', del qual ja vaig fer un post recentment, m'he llançat a llegir un altre roth, en aquest cas 'La rebel·lió'. Ha estat un dels títols triats al programa de promoció de la lectura Tasta'm.

Andreas Pum és un pobre beneit que, després de perdre una cama durant la guerra, viu una existència conformista i sense complicacions. El govern, per tal de permetre-li una mitjà de vida digne, li proporciona un organ de maneta, una llicència per tocar-lo al carrer i una condecoració. A partir d'aquí tot el que va trobant són cops de sort o de dissort que alteraran el seu tarannà tranquil.

'Es veuen cartells a les columnes d'anuncis. Els invàlids tornen a estar descontents. Pagans com són! "Companys!" criden els anuncis. El govern! El govern! Volen derogar el govern! Per una cosa així no podien pas comptar amb Andreas Pum. Ell no feia pas tabola, era un home tranquil, menyspreava els jugadors de cartes, els borratxos i els rebels.'

Com a rerefons tenim una centreuropa convulsa, en plena postguerra, amb un imperi austro-hongarès en descomposició, una Rússia revolucionària i l'eco de la revolta dels espartaquistes a Berlín.

Com en el cas de Fallmerayer, l'atzar és el que mou el destí del protagonista.

Roth aprofita per fer una crítica al poder, per començar a la maquinària burocràtica d'un estat impersonal que actua sense humanitat.

'Tots som presoners, Andreas Pum! Les lleis s'amaguen com ceps en els camins que trepitgem els pobres. I a despit que tinguem una llicència, els policies ens aguaiten a les cantonades. Sempre som presoners i ens trobem sota el poder de l'Estat...'

La novel·la és com una faula on es posen en dubte els pilars bàsics d'una societat a la deriva amb un protagonista que està sol i indefens davant un destí que en cap moment controla.

El llibre només té una pega, hi ha moltes errades tipogràfiques i això fa que et distreguis del contingut. És un problema cada cop més comú a totes les editorials que, suposo que per reduir despeses, prescindeixen dels correctors.



dilluns, 2 de febrer de 2009

'Elegia per un americà', Siri Hustvedt

Els que seguiu el bloc sabeu que poques vegades fem comentaris en negatiu.

El cas és que animat pel post que Kweilan va fer de 'Todo cuanto amé' de la Siri Hustvedt, vaig llançar-me a la lectura de la seva darrera novel·la, 'Elegia per un americà'. La primera impressió va ser bona però de seguida vaig tenir la sensació que hauria d'esperar i reposar-la una mica abans de fer-ne una valoració al bloc. Recordo un post de El llibreter parlant de 'El asombroso viaje de Pomponio Flato' on deia que primer li va agradar però que, retrospectivament, va arribar a la conclusió de que no. Això és una mica el que m'ha passat a mi.

Ha estat una lectura fàcil, ràpida, agradable a estones però, passats uns dies, m'ha deixat bastant indiferent. Trobo que la trama està ben trobada i que va obrint fronts interessants però, personalment, crec que crea unes expectatives que no s'acaben acomplint. La història de buscar el secret que troben entre els papers del pare mort acaba d'una manera una mica insulsa, per posar un exemple.

Els personatges principals són tots molt glamurosos, triomfadors professionalment i amb unes neures molt novaiorqueses. Posats a triar prefereixo una peli del Woody Allen. Els seus problemes m'han resultat sovint molt poc propers i una mica forçats. El narrador està sempre tan contingut que resulta poc humà, de tant en tant el sacsejaries.

No vull fer cap més valoració, em quedo amb les ganes de llegir-me 'Todo cuanto amé', cosa que faré aviat, a veure si em reconcilio amb la Hustvedt i, de pas, puc compartir l'opinió positiva amb Kweilan, ja que normalment coincidim.