Els que seguiu el bloc sabeu que poques vegades fem comentaris en negatiu.El cas és que animat pel post que Kweilan va fer de 'Todo cuanto amé' de la Siri Hustvedt, vaig llançar-me a la lectura de la seva darrera novel·la, 'Elegia per un americà'. La primera impressió va ser bona però de seguida vaig tenir la sensació que hauria d'esperar i reposar-la una mica abans de fer-ne una valoració al bloc. Recordo un post de El llibreter parlant de 'El asombroso viaje de Pomponio Flato' on deia que primer li va agradar però que, retrospectivament, va arribar a la conclusió de que no. Això és una mica el que m'ha passat a mi.
Ha estat una lectura fàcil, ràpida, agradable a estones però, passats uns dies, m'ha deixat bastant indiferent. Trobo que la trama està ben trobada i que va obrint fronts interessants però, personalment, crec que crea unes expectatives que no s'acaben acomplint. La història de buscar el secret que troben entre els papers del pare mort acaba d'una manera una mica insulsa, per posar un exemple.
Els personatges principals són tots molt glamurosos, triomfadors professionalment i amb unes neures molt novaiorqueses. Posats a triar prefereixo una peli del Woody Allen. Els seus problemes m'han resultat sovint molt poc propers i una mica forçats. El narrador està sempre tan contingut que resulta poc humà, de tant en tant el sacsejaries.
No vull fer cap més valoració, em quedo amb les ganes de llegir-me 'Todo cuanto amé', cosa que faré aviat, a veure si em reconcilio amb la Hustvedt i, de pas, puc compartir l'opinió positiva amb Kweilan, ja que normalment coincidim.
Entrades
12 comentaris:
uhmmmm, no vull ser dolenta, però jo amb "Todo cuanto amé" no vaig passar de la pàgina 10.
Ja li vaig deixar dit a la kweilan.
A veure...
Gràcies per la claredat i sinceritat!
SU
Em consola la teva opinió, Su, de tota manera 'Todo cuanto amé' no l'he llegit.
Ja he dit al post que no m'agrada fer comentaris en negatiu, no és l'esperit del bloc. De tota manera, de tant en tant està bé ser una mica dolent, no creieu?
Ara em deixes en dubte!!!!
Perquè, efectivament, tot el que li he llegit al llibreter són paraules bones cap a aquesta autora, i la tenia en una llista que m'he fet de futures compres. En fi, ja veurem si m'hi decideixo.
Tinc dues coses pendents: anar a la llibreria Blanquerna d'aquí de Madrid (on visc ara), i anar-vos a conèixer quan vagi a Barcelona (segurament al març hi faré una escapadeta de cinc dies).
Fins aviat!
Aida, ja saps que això de la lectura és molt personal i que també depèn de l'estat d'ànim que tinguis en aquell moment. Jo, amb una mica de malícia, t'animo a que el llegeixis i així confrontem idees.
Ens faria goig rebre la teva visita a la llibreria, i tant!!!
En aquests moments tinc a la mà el llibre d'Elegia per un americà...a veure que em semblarà. Acabo de llegir La casa de la mesquita i t'he de dir que pocs llibres m'han fet plorar però quan van al poble que no va voler enterrar el seu fill i els reten una mena d'homenatge d'amistat...se m'han escapat les llàgrimes...és tan bonica tota l'escena...amor i dolor es barregen amb una gran sensibilitat...seguiria parlant del llibre que m'ha encantat. Gràcies per la recomanació.
Respecte al de Tot allò que vaig estimar ja veus que hi ha diferents opinions...a veure què n'opines tu. Una abraçada!
Jo estic amb Tot allò que vaig estimar, m'està costant entrar-hi... però li donaré una oportunitat més per tots els comentaris positius que he rebut. Ja en parlarem.
La indiferència posterior és letal. El meu cas més paradigmàtic és en Ruiz Zafón: passa bé, demana anar girant la pàgina, fa somriure o inquietar-se... i en canvi no em deixa a penes cap traça després d'haver-se empassat un munt de pàgines. Jo crec que és una de les raons per les que m'agrada més parlar de llibres de fons que d'actualitat.
Una abraçada
Gonzalo, amb la frase 'la indiferència final és letal', has fet diana. Jo crec que hi ha novel·les que només pretenen distreure i que, de vegades, van bé per desengreixar la neurona (algunes novel·les policiaques, las del Larsson, etc.) i d'altres de més pretencioses (com la de la Hustvedt) de les que, naturalment, n'esperes molt més. A banda de les dues obres del post anterior (Zweig/Roth) 'L'africà', de Le Clézio, és un llibre que em continua perseguint.
Kweilan, 'La casa de la mesquita' està plena de fragments emotius i sorprenents. El Manel em comentava l'altre dia el capítol on expliquen com fan els dissenys de les catifes, que és també esplèndid.
És veritat. Les pàgines dedicades a com feien els dibuixos de les catifes són genials.
He desistit, he deixat la Hustvedt per més endavant. Totalment d'acord amb L'africà.
Ja m'he llegit l'elegia per un americà i m'ha costat acabar-lo. Todo cuanto amé em va agradar molt i d'aquest esperava una història més fluida i més atractiva. Els papers del seu pare no m'interessaven gaire, la història amb la Miranda és sosa, els personatges són glamurosos però tenen un tractament superficial i...no segueixo. I tampoc en faré un post perquè m'agrada fer-los també en positiu. Una abraçada!!
Kweilan, gràcies per la teva opinió i torno a celebrar que coincidim.
Publica un comentari a l'entrada