El Manel Xicota, amic, client i bon lector, m'ha recomanat aquests dos títols. Són dues de les darreres novetats de El acantilado.
Es tracta de dues nouvelles esplèndides d'aquests autors jueus de Centreuropa i, alhora, coetanis. Hi ha una altra cosa en comú, ambdues tenen 57 pàgines.
El llibre de Zweig explica la història de Jakob Mendel, immigrant jueu rus de Viena. Es tracta d'un peculiar llibreter de vell que fa vida en un cafè vienès a qui una trista successió de malentesos enmig de la Primera Guerra Mundial, porten a un camp de concentració. Zweig aprofita l'ocasió per mostrar-nos l'absurditat dels conflictes armats. Recordem que ell mateix va haver de fugir d'Europa, anant a parar al Brasil on es va suicidar.
"Pero poco a poco este mundo, desengañado por su propia demencia, sabe que de todas las atrocidades y abusos criminales de esta guerra ninguno ha sido más absurdo, más infundado y, por lo tanto, menos disculpable desde el punto de vista moral que la detención y confinamiento tras alambradas de espino de civiles desprevenidos, muy lejos ya de la edad reglamentaria para prestar servicio en ejército, personas que durante muchos años habían vivido en un país extranjero como en una patria y que por creer en el derecho de hospitalidad, sagrado hasta para los tungusos y los araucanos, perdieron la oportundad de escapar a tiempo... Un crimen contra la civilización cometido en Francia, en Alemania y en Inglaterra, en cada terruño de esta Europa nuestra que perdió por completo la razón."
Això ho va escriure Zweig l'any 1929 quan encara no havia començat la barbàrie més gran.
De Zweig sempre em sorprèn la capacitat que té per explicar-nos històries amb una intensitat i una economia de paraules extremes. A la seva literatura no hi té cabuda l'artifici gratuït com també ho demostra en altres obres com 'Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona' o 'Novel·la d'escacs'.
Anem per la novel·la de Joseph Roth. Reconec que, diferència de Zweig, no havia llegit mai cap obra d'aquest autor.
El seu protagonista, el cap d'estació Fallmerayer, també veu alterada la seva rutinària existència per un fet puntual. En el seu cas, però, l'esclat de la Primera Guerra Mundial no suposarà cap tragèdia, sinó una via per materialitzar la fantasia que ha anat covant durant uns quants anys.
"En medio de la fetidez de los gases, del olor de la sangre, bajo la lluvia, en mitad de los pantanos, del barro, del sudor de los vivos, del tufo de los cadáveres en descomposición, Fallmerayer seguía el aroma extraño del cuero de Rusia y el perfume indescriptible de la mujer que en otro tiempo había yacido sobre su almohada, bajo su manta. aprendió la lengua materna de aquella mujer e imaginó que hablaba con ella en su idioma. Aprendió expresiones tiernas, que había que decir en voz baja, espléndidas ternezas rusas..."
L'economia i intensitat que havíem ressaltat en el cas de Zweig podem aplicar-les també a 'Jefe de estación Fallmerayer', tot i que l'obra no traspua el pessimisme implícit en tot moment a 'Mendel el de los libros'.
En definitiva, El acantilado ens ofereix dues perletes que val molt a pena llegir i que, a més, no ens ocuparan gaire temps.
Entrades
8 comentaris:
Quan vaig obrir la caixa de novetats i vaig veure aquest d'en Zweig, se me n'hi van anar els ull de seguida... no trigaré.
De dos en dos, se'ns acumula la feina. Estic llegint, el vaig començar ahir, La casa de la mesquita que vas recomanar i pinta molt bé.
Espolsada, faràs bé de no trigar, val la pena.
Kweilan, pots llegir-los l'un darrere l'altre, tot plegat són 114 pàgines entre els dos...Celebro que estiguis llegint 'La casa de la mesquita', quan l'acabis espero que em diguis què t'ha semblat. Jo, seguint una recomanació teva, m'acabo de llegir, també, l'últim llibre de la Siri Hustvedt. Ja el comentaré en un proper post.
Malgrat que és fàcil, quan he estat jo que les he recomanat, efectivament són dues perles que, entre l'acabament del "Viatge d'un elefant", del sempre sorprenent Saramago, i el començament de "La casa de la mesquita" --Kweilan, som allà mateix--, m'han suposat dos glops de gran literatura. Des del meu punt de vista, segurament molt criticable, que un autor aconsegueixi atraure'ns amb 57 pàgines, és una evidència del seu mestratge.
Carles, si no havies llegit res del Joseph Roth i l'experiència ha estat interessant, potser, en una propera ocasió, podries llegir "La llegenda del sant bevedor", situada entre el període d'entreguerres i l'apogeu del feixisme. A més a més, n'hi ha un bona versió cinematogràfica de l'Ermanno Olmi, amb un Rutger Hauer tan interessant com a "Blade Runner".
Manel, prenc nota de les teves sempre interessants recomanacions. Tinc una llista tan llarga de lectures a mitges i per començar que potser hauré de buscar algun estimulant per no dormir i posar-me al dia (és broma).
Estic a mitges de "La casa de la mesquita" i acabo de llegir el capítol on la família de l'Aga Djan treu els dissenys de les seves catifes, em sembla preciós, digne de ser una mostra de la bellesa d'aquest llibre i, per tant doncs, i una vegada més, cal agrair una nova recomanació del nostre llibreter.
Gràcies, Manel. Aquest capítol de què parles és sorprenent i bellíssim.
Publica un comentari a l'entrada